Aquesta primera sèrie de peces plantegen relacions bàsiques, conflictes menors, entre éssers humans. Aquesta suposada falta d'ambició temàtica permet la focalització en qüestions mínimes relacionades bàsicament amb les variables espai / temps, essència mateixa de la imatge en moviment. El material de treball prové directament del vídeo domèstic. Per al present catàleg s'ha seleccionat una peça d'aquest període: Tía Berti. Aquesta peça breu treballa sobre material biogràfic, contraposant dues edats, dues mirades, dos somriures, en definitiva dues maneres d'estar en el món; l'eix narratològic de la peça se sustenta en aquesta postura suposadament fotogràfica que el vídeo capta de manera diferent a la imatge estàtica: aquest esperar en silenci que conclogui el temps de la presa desvetlla, a contracor, aspectes més íntims del retratat.

Cal destacar d’aquesta època els següents títols: Yo creí que había que decir algo, Un regalín para la hija del Portero, Las fotos salen mejor sin ojos i Por favor, no me saques tots ells basats en materials de vídeo domèstic.

La següent etapa queda representada per la peça Sería hacia el año 1918 en col·laboració amb Daniela Músico. Treball de desigual distribució i acceptació conjuga perfectament les preocupacions del seu autor tant en el terreny artístic com tècnic. Enregistrament en croma d'un ancià deambulant sense rumb fix alhora que els seus records són portats al present per una veu en off i llançats al fons de la imatge com si es tractés d'una immensa pantalla cinematogràfica. Un contenidor de reciclatge de vidre treballa com a metàfora de l'emmagatzematge d'una memòria fragmentada: els records s'esbocinen en innombrables fragments formant una massa compacta però discontínua.

La tercera etapa està representada per ¿Quién es?. En aquest període s'utilitza material videogràfic de turistes, vídeo de viatges, gravacions d'aficionats sense més pretensió que preservar per al futur un moment present fugaç i irrepetible; en aquest cas unes ruïnes romanes en pla fix permeten l'aparició vetllada d'absències en un espai carregat d'intensitat emocional. El temps fa emergir de les restes arquitectòniques rastres, retalls fugaços d'éssers que mai tornaran a enlloc, presències esvaïdes gairebé sense cos, ànimes desvalgudes que només tenen entitat per generar ombres lleus i parpellejants.

Amb el pas del temps les peces videogràfiques assumeixen un caràcter vinculat a l'anomenat art paral·lel i l'art social. L'activitat continuada del seu autor dins del camp performatiu des de 1990 fa escorar progressivament el seu pensament videogràfic cap a territoris més complexos en forma i estructura. El vídeo no es concep ja com el resultant d'un procés d'anàlisi i reelaboració d'una realitat aprehesa sinó com la síntesi d'una activitat performativa i comunicativa on el discurs serveix d'ancoratge per a la construcció d'un concepte. El vídeo no és el punt de partida, és el punt d'arribada, el final d'un viatge, el tancament d'un procés, l'acta d'identitat d'una experiència, en definitiva la conclusió d'una investigació.

D'aquest període es presenten dos treballs realitzats de forma conjunta amb Rafael Lamata. L'ABC de la Performance és un diccionari raonat sobre els vicis i costums d'aquesta pràctica artística. Inicialment concebut com una conferència-performance, posteriorment es decideix el seu pas a format vídeo, adaptant la seva estructura al format de la imatge en moviment i tenint com a eix referencial el model d'un informatiu televisiu. La col·laboració de Daniela Musico en el seu paper d'hostessa resulta determinant per a l'exposició de nombrosos conceptes alambinats i tortuosos.

El següent treball és Siete Cuentos para la Cárcel de Carabanchel també en coautoria amb Rafael Lamata. Resulta la conclusió d'un procés col·lectiu d'intervenció dins el centre penitenciari amb reclusos. Mostrada dins i fora de la presó, aquest vídeo constitueix un intent de transcendir llenguatges estereotipats per assolir fórmules no explorades en el camp de la denúncia social i personal.

En l'actualitat Jaime Vallaure està preparant juntament amb Rafael Lamata la seva intervenció al pavelló espanyol de la 52 Edició de la Biennal de Venècia amb el seu duo de treball conceptual / performatiu Los Torreznos.