Virginia García del Pino (Barcelona, 1966) és directora de cinema de no ficció i directora de projectes del Master de Documental Creatiu de la UAB.
Després de llicenciar-se en Belles arts, la seva producció com a videoartista l'apropa al gènere documental. En 2001-2004 viu i treballa entre Barcelona i Mèxic, país en el qual realitza els seus primers curts entre els quals destaquen Pare de sufrir i Hágase tu voluntad, que s'han mostrat en centres d'art com MNCARS, CCCB, Artium o Matadero.
Els seus vídeos sorgeixen d'una temptativa de comprendre el món des d'una òptica menys dolorosa, gravitant al voltant de les convencions socials de la representació, i és, segurament, en aquest intent de comprensió on sol optar per una contundent senzillesa formal.
Al 2008 rep diversos guardons per Lo que tú dices que soy, aquest documental li obre les portes a nombrosos festivals internacionals de cinema i forma part del programa de cinema experimental “DEL EXTASIS AL ARREBATO, 50 anys de l'altre cinema espanyol” produït per CCCB i SEACEX, que ha itinerat pels principals Museus i Filmoteques d'Europa, EUA i Amèrica Llatina.
Al 2009 realitza Mi hermana y yo , pel·lícula que va participar a Punto de Vista, FID Marsella i els Rencontres Internationales, entre altres festivals destacats i s'ha mostrat en Anthology Film Arxivis de Nova York dins del programa “SPANISH SENAR FICTION”.
Espacio Simetrico és la seva última producció i un dels seus treballs més desconcertants que està seguint el seu curs per festivals nacionals i internacionals, i forma part de l'exposició “Fábulas Problemáticas”.
En un temps d'identitats fluctuants, híbrides i temporals, el treball de Virginia García del Pino neda a contra corrent per preguntar-se per les marques socials que ens (d)limiten més enllà de les opcions personals. Sense voluntat de denúncia ni redemptora les seves obres s'endinsen en la complexitat del món del treball, amb les seves paradoxes, les seves dependències mútues i els seus efectes especulars. La identitat laboral es presenta com a marca social que limita l'expressió individual, però que també la reforça. Atrapats i impulsats pel seu propi marc de referència, els entrevistats en els videos de Virginia García del Pino troben el context ideal per confessar les seves veritats a la realitzadora. La (d)familiarització i la precisió de l'enquadrament generen un procés de desnaturalització i antirealisme que provoquen un efecte d'estranyament, situant a l'espectador davant el desafiament de comprendre la seva pròpia identitat laboral.
