Statement

Les pel·lícules de Chus Domínguez són una bona ocasió per posar-nos nerviosos. A pesar que tot el que sembla proposar està tenyit profundament d'una estranya i plaent calma. La càmera no es mou, l'enquadrament és estable, no hi ha efectes de so, ni músiques embriagadoras. Només la imatge que es desplega davant nosaltres i, immediatament, la certesa que un està mirant. Però, una vegada més, si no ens rendim i perseverem, tindrem recompensa. Aquestes pel·lícules no ens van a subministren la dosi d'anestèsia esperada. Potser perquè, més enllà del que apareix en la pantalla, el seu assumpte, la seva substància, és la mirada mateixa. Chus Domínguez es comporta com una sort d'arquitecte sabedor que el marc, és l'element fonamental del seu edifici. Aixecar un punt de vista és semblat a construir un espai, ambdues tasques acabaran definint una visió possible: els que ens fiquem a la sala, veurem allò que la càmera ens ofereixi i, en conseqüència, serem i encarnarem a aquella persona que veu aquestes coses. En aquest sentit, les pel·lícules de Chus Domínguez fan evident cert procés performatiu (perdó per la paraula…hauria d'estar permès tirar pedres a tots els que la utilitzem…) que fa que, davant la pantalla, ens construïm com una mirada, com una subjectivitat concreta. El que es veu en la pel·lícula es converteix en una mica més o menys accidental i accessori, l'important és el lloc en el qual ens col·loca als quals romanem asseguts en la foscor de la sala. La proposta seria alguna cosa així com “tu mira d'aquesta manera, que veuràs el que acabes veient”. Evidentment, l'especial d'aquestes pel·lícules és “la manera” de mirar que proposen: aquest lloc que Chus Domínguez construeix està fet de calma i de confiança. Es tracta d'observar, de prendre's el temps per veure, perquè el món es manifesti. No és que l'audaç realitzador hagi estat capaç de provocar i capturar moments extraordinaris i ens els mostri. Ell simplement s'ha ocupat de deixar que les coses passin i de ser conscient que estan passant. I aquí és on l'espectacle es redefineix: no es tracta d'utilitzar tecnologies cada vegada més sofisticades que ens portin a un estat de plaent anestèsia, sinó de ser capaç de fascinar-se per les coses que constantment succeeixen al món. És qüestió de com es miri. L'espectacle és més aviat la promesa que el món es va a revelar i ens va a proporcionar imatges capaces de fer-nos entendre. Els camions, les ovelles, la ria, la llum del carrer són epifanies. I les pel·lícules de Chus Domínguez creen l'edifici perquè puguem rebre-les. Una vegada apresa la lliçó, solament queda sortir, parar i deixar que el món faci coses meravelloses.

Jaime Conde-Salazar