(Madrid, 1967). Estudia Belles arts a Madrid i per un cop de sort es trasllada a Kassel (Alemanya), amb una beca, l'any 1989. Amb la caiguda del mur (“mamà, no vaig ser jo”), la immersió en un nou idioma i una nova cultura es dóna de cara amb una Bauhaus “intermedial” copulativa. Un taller d'experimentació audiovisual on troba sobretot bones converses, violència i consum inusitat de cervesa freda.
Aprofitant el sobrenom rebut dels seus antics camarades bohemis (“el nen subliminal”), decideix tirar-se a la piscina videogràfica. Per a això recorrerà a tot tipus de llibres d'autoajuda i exercicis d'introspecció intel·lectual, alguns fins i tot en alemany. Dotat d'una malaptesa rudimentària i primitiva el primer que fa és visionar-se tots els vídeos, haguts i per haver-hi, que caminaven per aquella vídeoesfera per trobar el lloc des d'on continuar la seva labor creativa. Observa sense gestos grandilocuentes i amb una assenyada parsimònia certs “tics” electromagnètics que es repeteixen una vegada i una altra a aquest costat del mirall catòdic i decideix donar els seus primers passos “artístics” (no és casualitat que el seu primer vídeo sigui una “performance dedicada” a Marcel Broodthaers, cal ser humil). Continua amb classes de bussejo psicoanalític en paral·lel a viatges turístics i carnals. Un breu contratemps hospitalari li recorda per enèsima vegada que tot és “vanitat i gens més que vanitat”.
El temps corre que les hi pela i durant el miratge de la Expo 92, el nen subliminal coopera en el projecte de la Documenta IX: “Let there be TV”, 100 dies , 24 hores de televisió experimental.
Després d'allò necessita una cura de desintoxicació i torna a viatjar compulsivament.
L'exili alemany va tocant a la seva fi i ha de retornar a una escena madrilenya cuita i desconeguda. Aprofitant els seus contactes a Alemanya amb altres becats, que passaven per allí, decideix mantenir cert pols actiu amb produccions de baix pressupost, per descomptat.
El nen subliminal reconeix el seu deute afectiu amb l'avi Nam June Paik i tot el corrent Fluxus i entra en una espiral de circuits clandestins de distribució irregular on es fa el que es pot. És adoptat pel col·lectiu “els nens de la muntanya” i per l'associació d'artistes “la veu de la meva mare”, on troba calor i comprensió.
GDR simultaneja des de 1999, el seu altre heterònim M.L. , que li permet posicionar obres de caràcter víric en circuits d'art jove. Després de desenvolupar exposicions, crear algunes peces de vídeo i engreixar el seu currículum artístic “el nen subliminal” i “M.L.” cessen en les seves activitats allà per l'any 2001.
[El nen subliminal va entrar en una gran depressió per l'apagada analògica i M.L. va amenaçar amb presentar una denúncia com seguís suplantant la seva identitat].
En l'actualitat GDR pensa tornar a la càrrega. Us ho estic avisant, després no us queixeu.
Tot sol, la mirada aconsegueix perdre's més enllà de la superfície i enfonsar-se, divagar en mons nous, descoberts… i el temps no existeix, alguna cosa t'esdevé i ho experimentes. De l'altre costat de la càmera, t'acomodes sobre el botó i permets que s'imprimeixi l'instant atzarós i marginal que vols arrabassar, juganer…
La forma d'atrapar la vida, el temps i aconseguir així domesticar l'espai però amb la llibertat que la destinació capritxosament vulgui… El caràcter processual del treball ens revela realitats oposades fruit d'un atzar enginyós. La superposició d'imatges i la trobada de realitats sensibilitzades sobre una mateixa superfície deriven en noves realitats intuïtives i fràgils, més properes al retrat subjectiu, una combinació d'intuïció, absència i un polsim d'improvisació, un respecte cap al desconegut o cap a la creació sense límit. L'espera i l'immobilisme fins a trobar-se amb la seva nova imatge, són una part fonamental ja que l'ansietat i l'obsessió, suposa afegir-se un mateix a aquesta cadena d'esdeveniments ocults. L'obra, té llavors un component d'autoretrat en cadascuna de les seves imatges, per la qual cosa trobem definitivament un univers personal, bé podríem parlar d'un diari d'artista on un imaginari d'instants propers és atrapat i recol·lectat. Les col·lisions entre sons i imatges múltiples i superposades, replegades sobre si mateixes i sobre unes altres elaboren una complexa orgia de sensacions que han arribat a ser ballades.
“-què significa l'equilibri entre la intenció i l'atzar?
-Una permanent incertesa”.
