Diana Larrea en els seus treballs utilitza diverses disciplines com les instal·lacions, el vídeo i la fotografia. Ha realitzat nombroses performances i intervencions en espais públics, on l'artista sempre ha buscat assaltar per sorpresa a un públic no especialitzat, sorprenent-li amb una escena inesperada instal·lada de sobte dins la realitat quotidiana.
En les seves primeres accions, Larrea introduïa en el paisatge urbà elements cromàtics que pertorbaven la percepció habitual dels ciutadans. La documentació d'aquests treballs, recollida en forma de vídeo i fotografies, mostrava les reaccions dels transeünts i conformava l'obra artística.
En altres treballs més recents, l'artista s'ha basat en algunes figures mítiques de la Història del Cinema i la Història de l'Art, centrant la seva atenció en certes icones que han estat convertits per la societat en paradigmes culturals.
Entre els seus guardons es troben la Beca Fundació Marcelino Botí, el Premi Vida 6.0 de la Fundació Telefònica, el Primer Premi d'Escultura Urbana de la IV Biennal d'Arts Plàstiques de Alcorcón, o la Beca Generacions que atorga l'Obra Social Caja Madrid.
Ha participat a ARCO, la Fira d'Art de Torí, i en la Fira MACO (Mèxic DF); així com en les biennals d'art de Pamplona i Pontevedra. Ha exposat individualment en la Galeria Garage Regium (Madrid) i en la desapareguda Galeria Doblespacio (Madrid) . També ha participat en exposicions col·lectives en el Cercle de Belles arts (Madrid), Casal Solleric (Palma de Mallorca), la Casa d'Amèrica (Madrid) i a nivell internacional en la Galerie Wieland de Berlín (Alemanya) i en la Gallery Kobo Chika de Tòquio (Japó) .
En els treballs de Diana Larrea s'entrellacen i complementen les instal·lacions, el vídeo i la fotografia. En els seus performances en espais públics, l'artista busca la pertorbació de l'espectador.
En “Cas públic: intrusos”, Larrea va col·locar barreres humanes als carrers de Madrid. Els vianants van reaccionar de mil maneres davant l'inesperat obstacle, i la captació d'aquestes reaccions arrodonia l'obra artística. En “Cas públic: font” va tenyir de vermell l'aigua del sortidor d'una plaça, i en “Cas públic: zona blava”, va vestir amb fundes d'aquest color els cotxes aparcats d'un carrer.
En altres treballs altera el paisatge introduint mítiques escenes cinematogràfiques. En “The end”, per exemple, l'Estàtua de la Llibertat apareixia semienterrada en la Cala Sant Vicenç de Pollença (Mallorca) en una al·lusió a l'escena final del planeta dels simis.”
Fátima Uríbarri. Guia de l'Art Español Contemporani. Època.
