La voz humana, videacció realitzada en 1997, és un treball sobre la violència del llenguatge, sobre la utilització pública de la paraula i sobre l'operativitat dels discursos construïts sota premisses no consensuades sinó imposades.

Prenent com a punt de partida un fragment del llibre de Miguel Cereceda El origen de la mujer sujeto (1996), on l'autor parla de diversos territoris lingüístics i de la seva vinculació genèrica, aquest projecte reflexiona sobre la veu de les dones (no sempre pròpia, sinó moltes vegades mer reflex de formes estereotipades), i proposa una fusió cos/llenguatge -una rematerialització del discurs- que generi un territori híbrid estès, més enllà de l'assimilació acrítica de paradigmes hegemònics, però també lluny de la posició ahistòrica del silenci buit.

L'escrit que emmarcava aquesta acció, publicat en 1999 dins del catàleg Futuropresente, començava amb les paraules de Ingebord Bachmann a Malina: La Esfinge: ““Li revelaré un secret terrible: el llenguatge és el càstig. En ell han d'entrar totes les coses i en ell han de perir segons la seva culpa i la mesura de la seva culpa”. Èdip, volgut Èdip..., res ha canviat.

Ara com llavors, continuo pensant que el llenguatge és un dels instruments mes eficaços de domini, el dispositiu privilegiat que ens introdueix realment en les regles del joc, l'eina principal per a la (re)ubicació de subalternitats i jerarquies persistents.

Perquè el que en el fons planteja l'Esfinx no és un banal exercici de brillantor retòrica, sinó la impossibilitat d'enteniment que subjeu en unes relacions dialèctiques estructurades pel tardocapitalisme i la seva divisió global del treball, per l'ordre heteronormatiu, pel sexisme, pel racisme…, la lluita per l'instrument fonamental, la inexistència, fins i tot, d'un llenguatge comú per a totes i tots després de la inscripció en un règim simbòlic únic.

El llenguatge ens il·lumina, ens conforma, possibilita no només les nostres relacions o els nostres discursos, sinó també els nostres cossos, la seva representació: posseir el llenguatge, és posseir capacitat de (re)significació.

Dir encara que les dones parlen/escriuen de forma pública no es tradueix que ho facin amb paraules pròpies, sinó, en molts casos, mimetitzant estratègies i prosòdies per a poder accedir a una quota d'exercici de poder. D'altra banda, canviar el llenguatge, rematerialitzar-ho, és una pràctica política que va molt més allà de l'adopció d'un registre essencialista.

Una praxi discursiva crítica passa per la posada en evidència de les normes del marc lingüístic, que són les del joc social. Perquè com ja deia la poeta afroanorteamericana Audre Lorde, “les eines de l'amo mai desarmaran la casa de l'amo”.