Mimeomai, paraula grega de mimesi. Una experiència única en la selva Amazònica que genera una catàrtica identificació amb l'entorn. Una performance en la qual l'artista intenta fer-se un amb la selva. Intenta generar la possibilitat d'una experiència estètica, d'una neteja d'una ànima inscrita en el primer món, una experiència primitiva, escapant, amagant-se, mimetitzant-se.

“Penso que la selva li havia murmurat coses sobre si mateix que ell no coneixia, coses de les quals no tenia idea fins que les va consultar amb aquella enorme solitud.” (Joseph Conrad, El Cor de les tenebres)

La seva figura és contemplada al llarg del vídeo, apareixent més com a absència que com a presència. Un ésser misteriós en una atmosfera opressiva i aclaparadora com a igual a la selva, com a ombra. Encara que el que capta l'atenció és el blanc dels seus ulls, i de les seves dents, i el negre pèl. El blanc enmig de la selva és un obstacle en l'accés al coneixement de la matèria verge. Un animal més, blanc, indefens, atrapat en la immensitat de l'Amazones, sentint-se exclòs per la mateixa naturalesa. Pel que l'artista muta i es converteix en el cor de la selva, com una ombra més, que insufla o vampiritza vida als arbres, adaptant les seves figures, tocant-los, movent-los, unint-se a ells, mimetitzant-se.

Però, així i tot, sota aquesta pintura verda continua estant la civilització, el blanc colonitzador, una mentida necessària baix la que sempre batega agotzonada la veritat del nostre verd primitivisme. El primitiu ocult per capes de rols i educació però íntimament constituent de la persona. És a dir, l'experiència mateixa amb el salvatge exhibida com un acte purificador; l'artista com a ànima primigènia: enfrontat realment a una sèrie de presències naturals davant les quals s'esvaeix el sentit i es dissol l'artificiosa civilització