Paròdia del zàping televisiu. Política, societat, cinema, videoclips, vidents, pornografia, futbol i telebotigues componen aquest polièdric mural mediàtic de Félix Fernández. Un flux continu fragmentat amb el propi soroll del zàping, i la subversió dels continguts trastocats, genera un cúmul d'esperpents que obliguen escapar i refugiar-se en l'íntim.

És indubtable que la televisió atreu, estigui on estigui sempre rep alguna mirada. Més encara, si té una gran quantitat de moviment i colors brillants la mirada es posa més temps. Aquesta pantalla s'aprofita d'una atenció completament desinteressada, una mirada buida, convertint-se en la finestra de les nostres experiències amb la realitat. Encara que ens dóna una opció d'aparent llibertat, canviar de ruta al nostre antull, mitjançant el zàping.

L'entreteniment popular en el seu moment van ser els circs, les execucions i inquisicions públiques, els estadis, en l'actualitat, la ràdio, el cinema, la televisió i internet. Amb aquestes gratificacions el televident es converteix en vampir que succiona desitjos aliens per a escapar del seu propi buit immortal. (L'individu abduït per la pantalla és presa fàcil del soroll mediàtic. Un ja és un ésser binari, presa una de les dues postures exclusives en els debats televisuals).

Aquesta aparent flux indiscriminat d'imatges (i sons), en les quals es pot renunciar al pensament crític, produeixen una vertiginosa història apocalíptica que qüestiona tot el que ens envolta, i que ajuda a dubtar de cadascuna. Produint, en primer lloc, la desmistificació de la mateixes i la seva conseqüent separació de la realitat, i en segon, la confusió i despreocupació davant els referents creant un desballestament mental completament efímer. No obstant això, l'artista és conscient que Prime Time és un comentari lúdic, puntual i efímer qüestionant els decadents arquetips actuals, la màxima ambició dels quals està enfocada cap als íntims.

“Des d'aquesta perspectiva, per tant, fins quan es veu exposada, per exemple, a escenes pertorbadores de violència i sexe en la televisió o en les pel·lícules, existeix la possibilitat d'abordar-les amb la consciència que causen efectes nocius i, en lloc de sentir-se totalment aclaparada pel que veu, pot prendre tals escenes com una espècie d'indicador de la naturalesa nociva de les emocions negatives no controlades”. (Dalai Lama, L'art de la felicitat)