La (des)memòria pública, i encara més: l'escriptura mitològica de la transició democràtica que va tenir lloc al nostre país després de la mort del general Franco, és el focus crític de No haber olvidado nada, un vídeo realitzat entre 1996 i 1997.

Marcelo Expósito, Arturo Fito Rodríguez i Gabriel Villota s'apropien per al seu treball de materials procedents del cinema, la televisió o les diverses formes de propaganda, principalment d'imatges extretes de la sèrie televisiva La Transición, dirigida per Victoria Prego en 1995: un reeixit relat audiovisual enfront del qual No haber olvidado nada (a manera de capítol "pilot", que finalment va ser l'únic realitzat) vol servir de contramodel.

Els autors, realitzant amb aquestes imatges un intel·ligent treball de (des)muntatge, aconsegueixen introduir un gir crític i subversiu en els mites que en la nostra cultura de masses i imaginari col·lectiu configuren els relats establerts sobre el procés de transició: l'enterrament del Generalíssim es contraposa a imatges propagandístiques que els poders governamentals van difondre durant 1992, l'any de les ostentoses celebracions (Cinquè Centenari, Exposició Universal de Sevilla...); les entrevistes amb Cecilia i José Bartolomé, Eduardo Subirats i Juan Ramón Capella, així com les ràfegues de textos en pantalla, s'encarreguen de revelar l'armadura simbòlica i polític sobre el qual es va erigir una arquitectura del poder les continuïtats del qual des de la postguerra i el franquisme es van fer possibles per causa de silencis, oblits i (acte)censures més o menys forçats.

Durant més de 50 minuts els autors realitzen un acte de negació dels relats institucionals, en el que es podria denominar una "revitalització de la memòria": un exercici en el qual a l'art passa a ser una eina capaç d'ensenyar-nos a veure d'una altra manera, més profund, més rigorós potser. Aquesta vinculació primordial del projecte artístic amb l'impuls de la memòria suposa una voluntat de recuperació de l'exclòs, d'il·luminació de les zones d'ombra. En el plantejament d'aquests tres realitzadors, "artístic" no és un joc formal, sinó un intent de reajustament de la nostra forma habitual de "veure" les coses. D'atacar la configuració instituïda del passat i del present a través dels seus imaginaris i representacions.