A aquest treball Pedro Ortuño s'acosta a la realitat d'un petit poble anomenat Blanca situat a la província de Múrcia. El vídeo s'inicia amb plans que mostren els carrers del poble a la nit i se senten les campanes de l'església. Una imatge sens dubte idíl·lica que s'associa a la tranquil·litat, a la pau que s'associa a aquestes petites poblacions disseminades per tota la geografia espanyola, i on al seu torn perviuen maneres de convivència i de treball ancorades en el passat.

Després de la primera escena en la qual ens presenta el poble, la càmera ens mostra el treball d'unes dones en una fàbrica de catifes; primer amb plans curts ens mostra els gestos i les mans teixint la catifa per a després obrir-se i mostrar la nau amb les taules, amb més dones, totes en silenci teixint amb els mateixos gestos, totes de semblant edat. El treball és mecànic, solitari, cadascuna fa la seva catifa, no hi ha cançons, no hi ha ritus, tan sols rutina.

Ortuño col·loca la càmera de forma frontal i deixa que els seus tres protagonistes parlin dels seus treballs des d'un sofà; dos treballen a la fàbrica de catifes i la tercera en una fàbrica on s'empaqueta fruita. Les tres, però sobretot una, relata vivències del present i del passat relatives al seu treball a la fàbrica, al tracte rebut pels caps, a la injustícies laborals sofertes, al caciquisme que impera al poble. No són grans històries, són retalls a través dels quals s'expressa, la impotència, la ràbia i els desitjos i ambicions per a la següent generació.

El vídeo està punteat aquí i allí per plans que mostren algunes plaques dels carrers del poble on una plaça rep el nom de 18 de juliol, o un carrer, la de Generalíssim Franc, per a acabar de la mateixa forma que va començar amb el repicar de les campanes.