“El llop aquesta aquí; en el meu origen i en les meves paraules; en l'aire que separa les meves ungles de la meva carn. Les teves ungles de la teva carn.”

“Els llops” un llarg vídeo que, malgrat la seva durada, no es fa tediós ja que a mesura que progressa s'adaptés a la complexitat dels sentiments que vol expressar. Els ritmes i canvis de la informació (textos, sons i imatges) estan mesurats musicalment per a identificar i traslladar a l'espectador a diferents estats d'ànim i angoixa amb una crueltat gairebé física. A través del material d'arxiu (tant propi com aliè) i el tractament de la imatge es confecciona una rondalla sobre la culpabilitat, els ritus iniciàtics i la maduresa des del cas estrany quotidià.

“Veure aquest vídeo no serà una tasca fàcil.”

“Els llops” és un vídeo on Francisco Ruiz d'Infant intenta expressar-se mitjançant les seves pròpies pors i contradiccions, pels quals havia transitat subtilment en altres projectes. “Jo també tinc por i jo també em sento impotent en ser conscient de les crueltats pròpies i alienes.” (Els pecats que maten són un llast difícil d'acceptar). El vídeo entès com a procés d'expiació d'una culpa, on el mateix autor reconeix que és un viatge amoral perquè no ha volgut establir lleis clares en l'estructura d'aquest.

Fascinat per la llibertat dels mecanismes tant de percepció com expressió de la infància i l'ús imprecís d'algunes regles intuïdes, genera un context disfuncional on la comprensió del món del real es fa a través d'un dur aprenentatge en el costat fosc de l'ànima. Una visió del món de la infància marcada pel seu caràcter tèrbol, on tota llei i prohibició són percebudes com una cosa absurda.

Una visió al·lucinada de l'exterior. Un rostre, un objecte quotidià, una matèria... (els objectes, les parets, les llums, les ombres, les gents...) són elements suficients per a sentir l'estrany perill que neix en obrir alguns camins del subconscient. Des del viatge mental fins al físic passant pel viatge lector o visual suposen experiències que es confonen acumulant i modificant sensacions. Tot va ràpid i tots volem que vagi encara més ràpid. Els codis se superposen per a canviar el decorat.

La forma (malgrat la seva fragmentació) es recolza en un recurs clàssic de la narrativa: dos personatges s'intercanvien informacions; un d'ells guia a l'altre en el coneixement d'algunes realitats de la vida. És suficient amb estrènyer un botó: tancar els ulls i l'habitació torna a ser regnada pel tranquil·litzant brunzit dels ventiladors. Entrant, passant diferents portes es van cremant etapes d'aquest videojoc en forma d'espiral sense respiracions tranquil·les. Un videojoc en el qual, per a travessar etapes, és necessari cremar tots els poblats; matar dones i nens; exterminar.

“…Ningú et guiarà en aquest viatge (també això és mentida).”