Recollint la tradició de la performance feminista, l'autora realitza una acció amb el seu cos per criticar obertament la manera en què a la dona se li exigeix mantenir un cos canònic en el qual la primesa és obligatòria. Amb altes dosis d'humor, i cantant la cançó A la meva manera de Sinatra, ens trobem davant un plànol curt del ventre de l'artista sobre el qual ha escrit la paraula "Dieta" i que no deixarà de tocar-se mentre duri la cançó, buscant a propòsit l'ondulació de la carn.

La peça, de gran senzillesa, és d'una eficàcia extraordinària, doncs al mateix temps que expressa a la perfecció el conflicte d'acceptació de la mateixa imatge que experimenten les dones, d'una manera propera i humorístic; ironitza sobre algunes pràctiques artístiques feministes, en concret sobre l'accionisme més essencialista, en el qual les creadores treballaven amb el seu cos com a matèria de creació, dotant a certes parts de la seva anatomia de certa aura.

Concentrant tota l'atenció en el seu ventre, i en concret en el balanceig de les seves carns "al són del tarareo", despulla a l'escena de l'elitisme que han acabat adquirint alguns d'aquests projectes, ja sigui en la línia de glorificació del cos (Carolee Shneeman), del sacrifici (Ana Mendieta, Gina Pane) o de la sofisticació més recent (Vanessa Beecroft, Pipilotti Rist). En aquest context, la peça d'Estíbaliz porta aire fresc sense deixar d'aprofundir en el ritual quotidià de l'acte-castigo que suposa la dieta, i en les conseqüències nefastes que implica físicament i psicològicament per a les dones.

Estibaliz Sádaba és una de les artistes més destacades de la generació de creadores espanyoles que des de mitjan 90, encara amb escassos mitjans tècnics, fan del vídeo una arma per desmuntar els estereotips de gènere des de plantejaments feministes.

Títols com A mi manera, 6% o El concurso de la gran felicidad (esto pasa mucho) s'han fet imprescindibles en qualsevol antologia de vídeo feminista espanyol.