Fricción treballa sobre el que existeix fora del camp de visió, en aquest cas unes mans. En l'escena el propi artista és impel·lit per aquestes mans, una vegada i una altra, tornant contínuament al punt de partida.

Expulsat de la seva situació un home, Xoán Anleo, és empès per unes mans al marge de la pantalla. La inevitable carrera per a evitar la caiguda és detinguda per una necessitat constant de tornar al punt de partida. Com un addicte a l'empenta es va repetint la mateixa situació des de diferents corts de pla, la violència de l'embranzida varia, però sempre torna per més. L'home és subordinat i observat fredament. Com en un tràngol immolador el cos objecte és sotmès pel poder amagat que tenen les mans sobre ell. Sense cap mena de comunicació entre ells es van marcant les identitats relacionals de cada participant en el trio: objecte, manipulador, observador. Qualsevol tipus de sentiment o identitat particular ha quedat al marge. Cada individu existeix en el vídeo en funció de la seva labor i correspondència amb l'altre. La irritació i intranquil·litat que podrien produir aquestes imatges són mitigades per un distanciament afectiu, reforçat per l'ambient interior on s'estableix aquest bucle d'agressió, quotidianament asèptic, l'alentit de l'acció i el so opac dels passos. L'única ruptura d'aquesta situació minimalista és la de la continuïtat i canvi de pla atorgant a l'acció una major dimensió temporal. Aquesta constant acció, observada passivament pel vídeo, porta a la memòria les performances, definint temps i espais, de Bruce Nauman o les micro performances videogràfiques de l'austríac Edwin Wurm, entre altres referents de la performance en vídeo, dels quals es distingeix Fricción per ser l'artista un actiu passiu que és activat des de l'exterior, i per la seva relació amb la cambra a la qual llança mirades desafiadores.