Observació implacable de la jornada laboral d'un vigilant d'obra.

L'interior d'una tanca, un vigilant sumit en els seus pensament deambula per un espai en construcció, després de diferents moments gairebé hieràtic en diferents espais, accedeix a la seva caseta. Es pot entreveure com es canvia de roba, parla amb el seu company i surt de paisà amb la roba de vigilant a la mà, un altre –o el mateix?– està en el seu lloc. El temps evoluciona i se li veu parlar per mòbil fins que cau la nit i encara se li pot observar assegut en la seva garita a través de la finestra. És l'única llum que queda en l'espai vedat.

La necessitat de Xoán Anleo d'estructurar el vídeo en bucles de vida quotidiana, com a Fricción i Anel, el cercle li porta en aquest vídeo a una altra dimensió. En lloc d'un temps repetit pel protagonista s'estableix una relació conceptual a partir de la paradoxa del vigilant vigilat. Rememorant el primer gag de la història del cinema, El regador regat —dels germans Lumière—, Xoán Anleo ironitza espiant amb la seva càmera a un guarda d'una obra. Sembla anotar els seus actes, com si d'una pel·lícula de gènere negre es tractés, i comprovar que el subjecte fa el seu treball, mirar.

La delimitació de l'espai en construcció o abandona per una tanca, separant-lo d'un exterior, on la vida és representada per un intens trànsit, porta immediatament a pensar en els animals del zoo, que recorren avorrits el seu lloc de tancament, tret que aquí es canvia l'un per l'altre. Des d'un punt de vista contemplatiu i atent, com de franctirador, la troballa d'un objecte/objectiu controlat, l'autor grava les seves rutines, confeccionant un sumari de circumstàncies freqüents fins a arribar a l'èxtasi del final de jornada del treballador vigilant —que recorda a L'habitació de Sant Joan de la Creu de Bill Viola—.