En to de comèdia surrealista El dret de les patates és un fals documental, barrejat amb fals noticiari televisiu, sobre la vida i desaparició d'una curtmetratgista, María Martín i la seva veneració per les patates (o per la manera en què la gent el diu davant d'una cambra).

El dret de les patates barreja diferents registres fílmics, des de l'animació d'objectes i persones, fins a les preses de vídeo domèstic, passant per emulacions televisives del musical per a generar una història particular potenciada en connectar cada seqüència amb una rèplica absurda que dissol la seva lògica com a document. Aquestes memòries, passions i dissorts personals de la vida de l'autora al cinema són condensades entorn del seu alter ego María Martín i la rèplica d'aquesta als deu anys. La fictícia realitzadora experimental, influenciada per Maia Deren, usa la cambra per a veure la realitat a distància i opina que la pel·lícula serveix per a ficar-nos en la vida dels altres.

Arran dela reestrena del mític film d'Iván Zulueta Arravatament, comencen a desaparèixer curtmetratgistes de super8, els mitjans han anomenat al succés «l'efecte 2000 del Cinexín». María Martín ha estat l'última a desaparèixer. Luis Gómez, el reporter que cobreix la notícia s'obsessiona pel cas investigant entre les seves filmacions en blanc i negre, entrevistant coneguts de la realitzadora, observant les patates, etc. per a la seva documental Memòria i mort d'una curtmetratgista. El lema de María Martín: «M'agrada deixar la cambra en llibertat i que prengui el que vulgui» és l'excusa que pren la cambra per a devorar al seu protagonista en Arravatament, una ficció que es fa real.

Fals documental que dóna suport a la seva ambigüitat en presentar a dues persones mediàticament recognoscibles com Mayra Gómez Kemp i Santiago Segura, a part d'estar plagat de testimoniatges paradoxals, dones dient patata, dibuixos animats de patates i crèdits amb homes dient patata. El documental passa a ficció fantàstica amb tints onírics quan María Martín s'enamora de Fosc, causa probable de la seva desaparició. El seu testament passa per la desaparició total en l'anonimat ja que expressa el desig que a la seva mort tots els seus vídeos siguin esborrats i se de llibertat i reparteixin les patates entre tots els famolencs.

És curiosos observar com en la filmografia de Mercedes Gaspar el menjar és un dels seus temes rellevants: els dos amants que es mengen entre ells en Les parts de la meva que t'estimen o l'Eva que devora al seu home en El somni d'Adán, el banquet de menjar representat en El sabor del menjar de llauna o les patates en aquest treball. L'alimentació és presentada per Mercedes Gaspar com un acte de comunicació íntima. En aquest curt les patates (a vegades engolides) no són objecte exclusiu d'aliment sinó que es converteixen en fetitxe i representació dels desitjos ocults.