Els primers plànols de Stop-Transit (2001) ja ens adverteixen que iniciem un viatge, un viatge interior a l'univers de la poeta uruguaiana Idea Vilariño, escriptora, crítica de literatura, compositora de cançons, traductora, educadora, i una de les figures del panorama hispanoamericà de les lletres més allunyada dels mitjans, havent renunciat durant molt temps a promocionar la seva obra. En el seu interès per rescatar aquestes personalitats oblidades, que han fet del seu silenci un manifest, Villaplana ens ofereix una altra lliçó de documental d'assaig, abordant un homenatge a Idea Vilariño i a la seva obra, al mateix temps que retrata la memòria d'un país minvat per la dictadura i la persecució després del cop d'estat de 1973.

La peça, elaborada en col·laboració amb la pròpia escriptora, recupera els fons de la cinemateca d'Uruguai, i explora la idea d'"exili interior", usant metratges de diversa procedència que es fusionen amb els poemaris de la poeta.

Són abundants les referències a la dictadura i a les seves demolidores conseqüències sobre la vida cultural: censura, persecució, presó i exili. El subtil teixit textual que elabora Villaplana és lúcid, perquè referint-se al cas uruguaià, ens està parlant d'altres règims totalitaris i en concret de la nostra situació durant el franquisme, però permetent-nos "mirar des de fora".

En aquesta obra, també és clau el paper atorgat al "lloc", i més encara al "no lloc", com ocorre en uns altres dels seus films. Paratges desarrelats de la història concreta. Escenaris suspesos d'uns fets, els carrers que registra des de la finestreta d'un bus es converteixen en terres de ningú. La seva capacitat per fer poesia amb les imatges es completa amb la seva obra pròpiament literària en forma d'assaig i poesia. Virginia en aquest vídeo sembla escriure sobre les pàgines d'Idea a Montevideo la seva pròpia història. Buscant sempre la seva pròpia identitat nòmada i deserta, Virginia està dictant una altra de les seves autobiografies sobre el dolor i l'exili interior.

Virginia Villaplana s'ha convertit en una de les autores imprescindibles del nostre vídeo i cinema experimental pel seu nivell d'obra i corpus teòric. Aquest vídeo forma part d'una cuatrilogia que té per títol: La escritura, los fragmentos, la memoria y las ciudades que parteix de l'escriptura poètica en contacte amb el relat videogràfic de Georges Perec (França), Idea Vilariño (Uruguai), Sylvia Plath (USA) i Lucía Sánchez Saornil (Espanya). Es compon dels vídeos: Idas y venidas por la rue de L'Assomption (1994-1995), Daydream Mechanics (2000), Stop-Transit (2001), y Fuera del paraíso (2004).

Tota la seva obra està tenyida per la malenconia, que s'expressa en el seu particular estil de "fragmentació i foscor creatives"; que no són sinó el reflex de la seva pretensió per aquest "fer visible l'invisible" que proposava Annette Kuhn com un procés crític que albiri les parts ombrívoles que projecta la ideologia unívoca i patriarcal traient a la llum altres textures subversives i desmoronantes, del femení, i de la vida.