A aquest documental de creació, l'autora s'endinsa en la recuperació de la veu i el pensament de la poeta Lucía Sánchez Saornil (Madrid, 1895-València, 1970) fundadora del moviment llibertari Mujeres libres, i en la relació personal que l'escriptora anarquista va mantenir amb América Barroso, que va anar la seva companya sentimental fins a la fi dels seus dies.

Renunciant a qualsevol temptació d'elaborar un retrat tancat, i apartant-se dels tòpics del documental a l'ús, opta per la construcció d'un poema visual que fon imatges del cinematògraf en París, en la seva particular adaptació del poema ultraista Cines, que Lucía va publicar en 1921, amb material d'arxiu i privat, de les protagonistes. El resultat és un muntatge poètic filat a partir de diferents esferes de significació: sociològica, biogràfica, artística...a la qual s'afegeix la mirada subjectiva de Villaplana que acaba convertint l'assaig en un subtil autoretrat. Una bellíssima peça a l'una que una lliçó de discurs cinematogràfic transversal i compromès.

Formalment, Virginia Villaplana es decideix pels flaixos visuals i les imatges recuperades, situant-nos dins i fora del relat. Especialment significatives són les preses en les quals veiem a les protagonistes manipular i fer ús de la càmera de cinema, per tot seguit entrar en la seva mirada subjectiva a través del material que van filmar en viatges i en la seva quotidianitat. Tristos retrats d'un món que s'esfondrava.

Aquest vídeo forma part d'una tetralogia que té per títol: La escritura, los fragmentos, la memoria y las ciudades que parteix de l'escriptura poètica en contacte amb el relat videogràfic de Georges Perec (França), Idea Vilariño (Uruguai), Sylvia Plath (Usa) i Lucía Sánchez Saornil (Espanya). Es compon dels vídeos: Idas y venidas por la rue de L’Assomption (1994-1995), Daydream Mechanics (2000), Stop-Transit (2001) i Fuera del Paraíso (2004).

És important destacar el compromís primerenc de Virginia amb la crítica fílmica feminista, entenent aquesta teoria com un marc ampli dins del qual analitzar la representació de la dona en el discurs clàssic així com la construcció de l'espectadora. Tot el seu treball tanca un interès per concebre un "contra-cinema" una "des-estètica feminista" i d'aquí la seva labor ha estat doble, com a realitzadora i com teòrica. Virginia comparteix cerques amb altres directores que ja sigui des del cinema documental, el cinema assajo, l'autobiogràfic, la pel·lícula domèstica, els documents etnogràfics, els films d'art o el vídeo combatiu, han plantat cara a la mirada patriarcal i unívoca, reescrivint les nocions de "ficció" i realitat", d'Història i històries. Chantal Ackerman, Agnès Varda, Mira Nair, Ulrike Ottinger o Solveig Anspach, entre altres, enfonsant limitis entre ficció i "realitat". Ivonne Rainer, Trinh T Minh-ha, Lourdes Portillo, Barbara Hammer, Naomi Kawase... tractant de trobar en el llenguatge experimental noves vies de compromís.