Alicia bajo cero es construeix com un elegant poema visual teixit a partir del rodatge d'imatges fixes en estudiats moviments, i recorrent a la fragmentació del cos. L'ús del blanc i negre accentua la sensació de memòria antiga, de tornada als records, i d'alguna manera homenatja al cinema avantguardista clàssic.

Villaplana, que també és escriptora, desenvolupa un videopoema en el qual la malenconia i el somni coexisteixen. Velles fotografies són el punt de partida d'un relat interromput que s'expressa a través dels versos i del cos d'una dona que ens parla tant de la celebració del desig com del desemparament. Tot això acompanyat per una hipnòtica música. Un refinat i experimental joc estètic, que no persegueix generar històries tancades, sinó l'exploració espiritual, la narrativa poètica.

Un poema visual que entronca amb el cinema surrealista en la seva factura, sobretot amb el cinema de la gran cineasta Maya Deren. L'ús de la càmera lenta, els plànols subjectius, constitueixen un assaig sobre temps i espai dislocats, posant al descobert sentiments, ansietats i emocions. La paraula mòbil, que intervé al costat de la imatge, es transforma en desig. La melodia llunyana es trenca al ritme dels cossos.

De nou Virginia ens mostra un relat obert, sàviament interromput... doncs els riscos del "discurs trencat", que navega al territori de l'ambigüitat creativa, sempre valen la pena... doncs ens permet penetrar "en processos de pensament diferents", en guions que es reescriure's contínuament en la nostra ment.

Al llarg dels seus treballs, Virginia ha mostrat un gust per la combinació de diferents narratives, sent clau el diàleg entre el poètic i el teòric. El seu discurs prefereix el fragment, els alentiments, els canvis de format, la imatge robada, els primers plànols, les "repeticions" de frases claus, la col·lisió interacció entre imatge i paraula.

Alicia bajo cero forma part d'una trilogia que porta per títol Narratives dissidents, vídeopoema i música electrònica. Aquesta trilogia parteix de l'escriptura poètica en contacte amb la producció cultural dels cossos i la música electrònica. El conjunt pren com a eix central la música electrònica i es compon, a més, dels videospoemas: Mujer trama (1996) i Nuit. Not even so (Ni por ésas). Largometraje experimental (2002)

Si llegim la proposta que cap a Teresa de Lauretis plantejant els reptes que hauria d'assumir el cinema que es desenvolupi sota una mirada feminista és fàcil pensar en l'obra de Virginia Villaplana. Lauretis advoca per assumir el repte de presentar una dona múltiple, heterogènia, diversa, complexa... i Virginia ho aconsegueix sense sobresalts, sigil·losament, però amb fermesa.