Amb senzillesa i contundència aquesta peça resumeix moltes de les preocupacions de Virginia Villaplana entorn dels perversos efectes que l'espectacularització de la imatge en la societat mediàtica que habitem, ha ocasionat en el tractament i la valoració del cos de les dones. L'origen de l'exercici és una imatge publicitària, presa de la premsa, en la qual apareix una dona jove suposadament agredida, abandonada en un recòndit paratge, presentada per a vendre'ns moda.

Virginia planteja una reflexió sobre l'ús d'imatges de vexacions i agressió en els mitjans, i els perills que generen aquestes desconstextualitzades. Aquest vídeo no és sinó un de les primeres anàlisis de l'autora sobre la qüestió, a la qual ha dedicat moltes de les seves produccions videogràfiques i recerques teòriques. L'exposició i els textos recollits a Cárcel de Amor (2005), exposició que va comissariar al costat de Berta Sichel en el Museu Reina Sofia va marcar una fita al nostre país. En molts del seu escrits, Virginia ha al·ludit a aquestes formes narratives fragmentàries que integren el discurs de la neo-televixió i la manera en què incideixen de forma directa en la dissolució entre realitat i ficció, en el marc del discurs televisiu postmodern imperant. Per a comprendre totes les esferes de significat d'aquesta peça no estaria de més, abordar la lectura de l'article de Villaplana: «Argumentos de no-ficción: género, representación y formas de violencia» (2005).

Tenint en compte aquestes anàlisis, no és arbitrària la forma triada per la realitzadora en el vídeo, descobrint-nos a poc a poc la imatge de la dona suposadament agredida i abandonada a la seva sort: un zoom continu cap a la imatge, desposseïda del color del sensacionalisme, que acaba convertint-se en una trama…en una línia negra, en un punt buit, en «res»… En els seus treballs, és important l'elecció de diverses narratives, sempre en guàrdia, on a vegades es prefereix el fragment, els alentiments, els canvis de format, la imatge robada, els primers plans, o les "repeticions" de frases claus… la col·lisió interacció entre imatge i paraula, com ocorre en aquest cas.

Mujer Trama forma part d'una trilogia que porta per títol Narratives dissidents, vídeo poema i música electrònica i que parteix de l'escriptura poètica en contacte amb la producció cultural dels cossos i la música electrònica. El conjunt presa com a eix central la música electrònica i es compon, a més, dels vídeopoemes: Alicia bajo cero (1996) i Nuit (2002).

És important destacar el compromís primerenc de Virgínia amb la crítica fílmica feminista, entenent aquesta teoria com un marc ampli dins del qual analitzar la representació de la dona en el discurs clàssic així com la construcció de l'espectadora. Tot el seu treball tanca un interès per concebre un «contra-cinema» una «des-estètica feminista», i d'aquí la seva labor ha estat doble, com a realitzadora i com a teòrica. Virginia comparteix cerques amb altres directores que ja sigui des del cinema documental, el cinema assajo, l'autobiogràfic, la pel·lícula domèstica, els documents etnogràfics, els films d'art o el vídeo combatiu, han plantat cara a la mirada patriarcal i unívoca, reescrivint les nocions de «ficció» i «realitat», d'Història i històries. Chantal Ackerman, Agnès Varda, Mira Nair, Ulrike Ottinger o Solveig Anspach, entre altres, enfonsant limitis entre ficció i «realitat». Ivonne Rainer, Trinh T Minh-ha, Lourdes Portillo, Barbara Hammer, Naomi Kawase… tractant de trobar en el llenguatge experimental noves vies de compromís.