Amb cap de cavall l'autora deambula perduda per un pati frondós, cada caiguda, com si fos una comèdia de situacions muda, és repetida amb riures enllaunats. Entre situació i situació apareixen pàgines de rètols que van configurant un text de l'artista Karen Finley sobre com sobreviure sent un monstre marginat.

A Nadie esperaba que yo tuviera talento retrata un cos de dona perdut com a estructura que suporta un cap de cavall, de plàstic i cega. L'aparent ironia de l'escena es torna patètica amb la lectura dels textos, un manifest personal sobre la desigualtat, malgrat aparentar equitat amb el món, per la qual cosa se sent més pròxima dels qui sofreixen que dels qui superficialment estan en el seu mateix estatus. Encara que en si mateix el discurs és una reivindicació que insisteix a reafirmar-se davant qualsevol, a repetir la seva soferta història personal fins a la sacietat. Sofridora reafirmada com a tal les ensopegades de la qual la ratifiquen enfront dels altres.

Karen Finley en el seu treball performatiu, davant el feminisme conservador dels anys vuitanta, es va dedicar a destacar els aspectes marginals i silenciats entorn del femení. Els múltiples conflictes de gènere que el pensament masculí havia rebutjat i ocultat (com el plaer, les malalties i la violència sobre la dona), i considerats exclusivament en l'entorn privat, han estat les seves substàncies d'exhibició, rebutjant qualsevol concepte de passivitat sense victimitzar-se. En les seves accions públiques cobreix el seu cos amb desaprofitaments donant al discurs vociferat la força de qui parla des de dins de la immundícia, aconseguint des de la seva monstruositat nomenar fora mida. La seva pròpia biografia, igual que succeeix en Estíbaliz Sádaba, suposa el primer text de referència per a la seva labor artística en el costat grotesc del femení, generant amb el respecte aliè la seva pròpia esfera d'influència.

Transgressió grotesca que ha estat endolcida en el cas de Nadie esperaba que yo tuviera talento per a arribar, a través del patetisme i evitant una violència grollera, a fer reflexionar a l'espectador. El format de la rondalla s'ha utilitzat històricament per als ensenyaments morals més durs. Estíbaliz es presenta com un híbrid (centaurecia, centauresa, centaure femení), sense tradició literària ni popular, que històricament ha representat la força masculina. Aquesta exclusivitat viril del mite és presentat per Sádaba com una altra manera de manipulació pedagògica de la societat patriarcal.