La professió o la seva manca com a paper a interpretar. L'uniforme com a disfressa. El lloc de treball com decorat. I en la platea, la societat, confiant que els actors s'ajustin al llibret. A través d'una sèrie d'entrevistes a treballadors les professions dels quals estan socialment desprestigiades, aquest documental proposa una intel·ligent reflexió sobre la concepció moderna del treball com a marca identitària, al mateix temps que convida a qüestionar-lo com a única forma de realització personal. L'encertada elecció dels seus personatges permet entreveure que sota uns prejudicis aquí exposats amb gran sentit de l'humor subjeuen tabús profundament arrelats com la brutícia, la mort o el sexe.

Aquesta peça videogràfica suposa una prolongació de les preocupacions formals de Virginia García del Pi ja patents en Faci's la seva voluntat (2004): la construcció dels personatges dins del quadre perquè la posada en escena sigui tan eloqüent com el seu discurs verbal. Els sis treballadors aquí retratats (un escorxador, un guàrdia civil, un enterrador, una stripper, un cuidador de porcs i, com a contrapunt, una dona en atur) posen enfront d'una cambra estàtica que els situa en pla americà en el centre del quadre. Es presenten com a figures retallades davant un decorat natural que els emmarca i defineix: els seus llocs de treball, on la directora traça idèntica simetria compositiva a través de línies de fugida convergents. En una aposta clarament performativa, el documental accentua, igual que el seu expressiu títol, el component teatral (de màscara, disfressa o constructe social) i intersubjetiu que l'activitat laboral té a l'hora de configurar la nostra identitat.

Sota la premissa que la professió és la nostra principal targeta de presentació en societat (i que a vegades convé no mostrar), els entrevistats parlen, amb humor, certa ingenuïtat, àcida ironia i un rotund sentit comú, sobre la cotidianitat del seu treball, com aquest condiciona les seves relacions afectives i els prejudicis socials als quals s'han d'enfrontar. Amb l'aparent senzillesa de les seves paraules, la directora articula un lúcid discurs en el qual la concepció moderna del treball (deure moral, obligació social, camí a l'èxit i forma de realització personal) conviu amb la tesi postmoderna que qüestiona la seva centralitat a l'hora de configurar la nostra subjectivitat. La cinta es tanca amb una rumba vitalista i un *travelling lateral que enfila als diferents personatges a mesura que es lleven el seu uniforme com una invitació a contemplar la vida com alguna cosa fora i més enllà del reduït espai laboral.