Iván Z registra la trobada del seu realitzador amb el cineasta de culte Iván Zulueta que, loquaç, lúcid i amb cert neguit, trenca davant la càmera d'Andrés Duque l'hermètic silenci que havia mantingut durant anys. Lluny de ser una hagiografia exhaustiva, el documental se centra en l'univers creatiu d'un director clau en l'avantguarda espanyola que parla sense embuts dels fetitxes i obsessions que alimenten el seu imaginari. El diàleg verbal i visual que Duque estableix amb Zulueta i les seves pel·lícules acaba component un singular retrat que opera com un joc de miralls: a mesura que dóna les claus de la seva obra es mostra en ella, pujant a la superfície el caràcter autobiogràfic de la seva filmografia.

El documental s'estructura com un recorregut ascendent per la casa on el director ha establert el seu refugi en les últimes dècades que es veurà puntuat per una sèrie d'entrevistes al jardí. Amb una càmera inestable, Duque segueix a les palpentes a un Zulueta especialment còmplice –no en va li rep en barnús– que al mateix temps que mostra les diferents estades, i després d'un inesperat i emotiva trobada amb la seva mare, va donant compte dels seus records infantils i el seu tancament actual. És així com es desprèn que molts dels motius que sustenten la seva obra persegueixen al Zulueta d'avui: el seu complex de Peter Pan, la seva relació amor odio amb la societat, la seva passió eterna pel cinema o la seva fascinació fetitxista pels cromos de Walt Disney («no és que sigui la imatge meravellosa, és l'objecte»). El rodatge de la seva obra magna, Arrebato (1979), i la seva relació amb l'heroïna com a experiències límits i definitives acaben de perfilar un personatge agredolç, suspès en el temps: incapaç d'abandonar la infància i que va accelerar la seva destinació.

Així mateix el muntatge opera com un túnel en el temps que anul·la les distàncies entre present i passat, entre el director i el personatge interpretat per Will More a Arrebato, entre vida i obra. Duc contraposa fragments de les pel·lícules de Zulueta amb les mateixes situacions, objectes i paisatges del Zulueta actual. La superposició de la banda sonora d'Arrebato amb la seva col·lecció de cromos evoca no sols el retrobament amb la infància i els seus plaers vampírics i eròtics plaers sinó també l'abisme que induïa a Pedro a la pausa, a la fugida. La mateixa il·lusió crea el documentalista quan presta la seva càmera a Zulueta que grava embadalit el moviment ondulant de les plantes enfiladisses que cobreixen la façana, una imatge que defineix com a «verí instantani»: de nou planeja l'ombra de Pedro i la seva urgència per la sensació, la possibilitat de manipular, transformar i arrabassar-se amb la imatge. L'escenari únic del documental, la casa, es proposa perquè no sols com a metàfora d'un asil, sinó també com a epicentre de l'obra d'un cineasta el cinema del qual, seguint el més estricte patró avantguardista, neix, com ha apuntat Josetxo Cerdán, «de situacions massa pegades a la quotidianitat».

Rodat en solitari, amb una petita càmera digital i en tan sols tres dies com resen els seus crèdits finals, el primer documental d'Andrés Duque és també el que ha aconseguit major visibilitat i rellevància. Es va presentar a Sant Sebastià, ha participat en més d'una dotzena de festivals internacionals i va obtenir una nominació al Goya en la categoria de Millor Curt Documental.

«La pel·lícula es dirigia a mi, o millor dit, despertava en mi records de la infància amb una fidelitat emocionant. El plaer de mirar àlbums de cromos i de perdre's en aquests paisatges, tota la càrrega eròtica que poden despertar Betty Boop o Peter Pan, les textures enganxoses que tenen alguns objectes, els centellejos de llum que reboten quan el sol entra per la finestra. Tot un món de records va començar a repoblar la meva ment per a després induir-me a l'arravatament. A partir de llavors no he pogut treure'm aquesta pel·lícula del cap». (Andrés Duque)