En un espai plagat de miralls l'artista Empar Rosselló desgrana una lloa a l'actriu finida Inger escrita per Juan-Eduardo Cirlot i videografiada per Eugeni Bonet. El mirall com a portador de múltiples reflexos es converteix alternativament en pantalla televisiva de la memòria. L'espectacle torna en reflex multiplicat pels seus sinònims (automàtic, inconscient, centelleig, rebot, imatge, etc.) davant la mort de l'estrella cinematogràfica.

«La seva lluita contra la llengua li porta [a Cirlot] a construir la seva llengua». (Victoria Cirlot)

La pertorbació davant la visió en pantalla, un any després de la seva mort, de l'actriu sueca Inger Stevens (destinada a ser la successora d'Ingrid Bergman) al costat de la passió que sentia Cirlot pel cinema, li van portar a compondre el poema Inger permutaciones. Un poema que recull, en primer lloc, totes as combinacions de les lletres (i, n, g, e, r) per a, posteriorment, desenvolupar totes les variacions significatives d'aquestes combinacions dirigint-les cap al no-res, una abstracció sobre la mort.

El vídeo es mostra, com en la resta de la sèrie, enquadrat per una presentació, doble en aquest cas, i un tancament explicatius, narrats per cinc afins al poeta, on s'estableixen les idees i contextos que a l'autor li van portar a realitzar aquest poema: la seva afinitat a les llengües germàniques, els seus collages cruels surrealistes, el romanticisme, el cinema i les seves versions originals, el seu concepte de res com ni, la relació amb la música serial i el fonema… En el centre, l'execució en format vídeo del text. Una interpretació performativa, experimental i acrítica, que recompon les permutacions, fonètiques i al·literacions de Cirlot, trencant amb l'hermetisme de l'autor cap a un lúdic desenvolupament multimediàtic de les seves propostes escrites.

El tractament videogràfic que Eugeni Bonet, acompanyat d'Empar Roselló, proposa per a Inger permutaciones trenca la regla de recitat monòton, exigit per Cirlot per a la lectura dels seus poemes, mitjançant l'acció corporal en declamar les variacions fòniques. La performer emet polifònicament els vocables i fonemes del poema a través dels seus propis moviments i expressions. Estats anímics descontextualitzat reflectits per un fons de miralls que serveixen de pantalla tant de la mateixa performance com de l'homenatjada Inger. Un pla fix polièdric en escena que és trencat per les evolucions de l'artista emulant subjectivament, cap a la seva essència elegiàtica, les desmaterialitzacions i recombinacions dels mínims elements del text.