En la sèrie Oficios preventivos Usúe Arrieta i Vicente Vázquez exploren el fascinant territori d'aquelles ocupacions professionals el major mèrit de les quals consisteix que res succeeix. Per a això els autors se serveixen d'alguns recursos característics del documental, barrejats amb uns altres del vídeo diari, la imatge directa de cert reporterisme o altres propis d'un tipus de posada en escena cinematogràfica que subratlla el buit i el silenci que embolica a aquestes ocupacions.

Els treballs d'aquesta sèrie es van desenvolupant a través d'una subtil concatenació de narracions fragmentàries, en les quals predominen les referències el·líptiques de comentaris que moltes vegades al·ludeixen a altres preocupacions o interessos per part dels entrevistats: els quals, d'altra banda, ens transmeten enormes dosis de “realitat” sense tot just necessitat d'explicar res dels seus respectius treballs; simplement deixant-se mostrar aquí, amb tota la cruesa i la poesia implícita a l'instant retingut.

D'altra banda la impecable realització formal ens porta gairebé sempre d'uns silenciosos plans generals de naturalesa silenciosa (amplis cels i copes d'arbres pegades a la part inferior de l'enquadrament) a altres plans subjectius dels propis protagonistes gravant-se o sent seguits en els seus recorreguts: en tots els casos el temps transcorre sempre lent, deixant a l'espectador un pòsit de calma en la certesa que, en efecte, res arribarà a passar.

Els socorristes que protagonitzen aquesta cinta són potser els menys solitaris dels personatges de la sèrie, perquè gairebé sempre estan acompanyats; dedicant-se per això a compartir les estones mortes, de tal manera que no viuen tant la sensació de solitud, com més aviat una agredolça mescla d'avorriment i plaent dolce far miente, mentre les aigües ho permeten.