La mala pintura (2008), però, ben aviat, l’artista va veure que aquests episodis podrien tenir autonomia i que podria dotar-los d'un caràcter propi. La mala pintura és un relat d'humor negre, amb un rerefons feridorament crític i mordaç, sobre els tòpics de la difusió de joves artistes espanyols en l'exterior valorats per rendir homenatge al passat pictòric nacional, tant de l'Espanya Negra com del Barroc.

En el seu afany de derrocar les fronteres de gènere i alta/baixa cultura Carles Congost sistemàticament va deglutint i regurgitant llenguatges, temes i estereotips que li permeten una relectura fosca sobre el frau de l'art espanyol, sobre una tradició que continua imposant les normes i uns ignorants interlocutors que s'aferren a ella com a salvavides capant qualsevol iniciativa que se surti dels seus oligàrquics cànons.

Com en altres treballs seus en aquest desenvolupa una superabundància d'efectes electrònics: superposicions, chroma key, morphings; combinats amb truca teatral, com el quadre devorador o el llibre que baveja; i molta caspa anyenca en la posada en escena que contextualitzen el gènere audiovisual parodiat. La mala pintura és un homenatge al cinema B de terror europeu en la seva versió més bizarra, tipus Darío Argento, Mario Bava o Jess Franco, des d'una òptica pop. L'autor es troba a gust treballant amb els formats del denominat «cinema escombraries» però combinant-los amb crítiques mordaces a la situació actual de l'art espanyol: un personatge, dimoni a l'estil del «Doctor Faust», que reclama la puresa pictòrica del «Segle d'Or» espanyol, assessorat des de l'infern pels esperits de Murillo, Velázquez i Zurbarán.

La història comença amb un jurat, de qualsevol institució pública o privada dedicada a exportar artistes espanyols, seleccionant al seu pròxim becat estrella. Reunió que es convertirà en una bacanal de sang i vísceres gràcies a una obra lliurada fora de termini i que pretenen guardonar. I és que, el comissari independent sempre té la culpa.

La mala pintura amalgama multitud de les referències (fins i tot cites de cites) que Carles Congost ha anat dipositant en els seus anteriors treballs, encara que sense semblar-se a cap d'ells. Una ficció crítica sobre les polítiques i burocràcies no escrites de l'art actual (That's My Impression!) com on l'heroi (Spaceboy) és el videoartista compromès (Un Mystique Determinado) per sobre dels artistes superficials (Supercampeón) i per sobre de les complexes xarxes d'influència dels intermediaris de la cultura (Synthesizers), el terror propi de sèries d'adolescents (Tonight's the night o Love & F/X) i la factura pretesament evident de producció televisiva (Memorias de Arkaran). El projecte Bad Painting Series va néixer com una mena de continuació (o spin-off, d’aquí el títol del primer episodi) de l’obra