Eugeni Bonet recrea en Toma-Vistas el gran dilema vacacional en emplaçar en díptic dues seqüències en plànol fix de sengles paisatges en super-8: a l'esquerra la platja, a la dreta el camp. Un homenatge al cinema amateur des de la rigorositat i l'atzar controlat del cinema estructural.

«On sigui que estiguem el que sentim és, en la seva major part, soroll. Quan ho ignorem, ens pertorba. Quan ho escoltem, ho trobem fascinant». John Cage, El futur de la música: Credo

La imatge està dividida en dues: dos paisatges exempts de presència humana, filmats en aquestes hores estivals en les quals toca el sol de ple. Recorden a postals de paisatges vacacionals, de qualsevol geografia. A causa dels "accidents" deliberats de la seva filmació, la pel·lícula remet a un subjecte afeccionat omniscient: el diumenger després d'una càmera. Aquest entranyable explorador de moments que para ell estan carregats de sentit, moments que observa i necessita fixar en imatges amb un embadalament privat.

Tots dos panorames parpellegen (es cremen o enfosqueixen) alternativament però sense emular un ritme concret, ni establir coincidències amb el so. Un treball dinamitzat pels sorolls: els visuals en constant dissonància amb la música (interpretada per quatre percussionistes amb diferents objectes per instruments), la pols i les rascades del cel·luloide, la il·luminació automàtica alterada quan un objecte s'interposa repetidament davant de la càmera, els reiterats zooms que acosten i allunyen la imatge intentant trobar el millor enquadrament per a aquests calorosos paisatges estiuencs. «Els diversos elements i comandaments de la càmera (Nizo 156XL) són manipulats de manera constant i progressivament additiva (diafragma, filtres de llum natural/artificial, cadències, distància focal, enfocament, objectiu, etc.)». Més que una "obra sense propòsit" (com experimentava Cage) és un gran despropòsit quant a la tècnica i a la normativa (model de representació institucional) del cinema. Però aquests errors no són accions expressives, sinó que l'autor es manté distant, es limita a manipular els botons impedint tota contaminació emocional. Una execució a l'atzar que sembla catalogar els errors potencials d'un cineasta amateur, d'aquesta manera acollint el paper del soroll i l'atzar com a realitat visual.