Carlos TMori (Valladolid, 1970) comença a treballar amb vídeo el 1987. Llicenciat en Belles Arts i en Comunicació Audiovisual, es trasllada a Kassel, Alemanya, on participa el 1992 en el projecte col·lectiu Let there be tv dins de la IX Documenta. Rep el 2n premi en el Festival de Vídeo de Navarra el 1998, és seleccionat al Certamen Nacional de Fotografia Injuve el 1999, el 2002 presenta a la Casa d'Amèrica de Madrid una retrospectiva del seu treball en vídeo i en 2009 és seleccionat en el festival Raya y Punto.

Les seves obres en vídeo s'han exhibit en festivals internacionals com l'OVNI de Barcelona, Experimental Film and Video Festival de Seül, Thai Short Film Festival de Bangkok, el Festival Internacional de Vídeo de Navarra o el Festival Punto y Raya de Barcelona.

Les seves línies de treball en vídeo parteixen de la seva experiència en la plàstica, de la seva investigació per allò domèstic i del documental experimental. Des de la seva pràctica plàstica realitza vídeos en formats analògics prestant especial atenció al soroll visual entre els quals es troben: Koji de 1998, Inestabilidad & Metamorfosi de 2005, Learning about cells 1987-2007, Nieve alienada de en 2009 o Thanks Burroghs (2005-2012), tots formen part de la sèrie Poder analógico (2001-2012), a més el 2015 Madonne d'Avignon. Des del domèstic, subvertint la idea de quotidianitat, alguns dels seus vídeos són: Sara a la tele (1985), Durch / A través (1992), Cuento de amor verdadero (1991-1999), El arte amenazado por la vulgaridad amb Esplendor Geométrico (2013) o la gota de anís amb Javier Corcobado (2015). Finalment, partint de la idea de document modificant-lo amb tocs de ficció, al·legoria i manipulació: Castilla Penitente (1991), la sèrie de set peces Plaza [La voz humana] (2005) o la sèrie de tres peces Autoimmunes (2013).

La producció artística de Carles TMori s'ha exposat individualment al Museu Patio Herreriano de Valladolid, el Centre d'art contemporani DA2, Tabacalera de Madrid o l'Espai Abissal de Bilbao a més d’en múltiples exposicions col·lectives nacionals i internacionals. Fins a la data, s'han organitzat dues retrospectives de la seva feina en vídeo, el 2002 a Casa d'Amèrica, Madrid i el 2012 al Museu Patio Herreriano de Valladolid, on es va mostrar la seva àmplia sèrie de vídeos Poder Analógico (2001-2012).

En paral·lel a la seva carrera artística, ha desenvolupat la seva carrera com a comissari i teòric de l'art, enfocat especialment en l' audiovisual experimental, publicant diversos articles (en revistes com Acción Paralela el 1999, en llibres com Narrativas digitales y tecnologías de la imagen en 2011, com a redactor de les fitxes d'Hamaca des de 2007 o publicant en 2011 al costat de Nekane Aramburu el llibre« Caras B de la historia del vídeo arte en España».

Al costat de Chema Alonso formen el col·lectiu Equipo Moral des de 1991, basant-se en la premissa de Cioran «la decadència no cal combatre-la sinó accentuar-la perquè produeix noves formes» a través de produccions monocanal i performances de Live Cinema. També pertany als col·lectius d'artistes La Voz de mi Madre i Elektronova.