Statement

Carmen F. Sigler, nascuda a Ayamonte (Huelva) és una de les més destacades artistes andaluses. Immersa dins de les tendències més actuals de l'art contemporani, ha sabut desenvolupar un camí propi en el qual ha obtingut una cosa difícil d'assolir, com és aconseguir que els seus nivells discursius i narratius, així com els tons estètics i poètics, dels seus treballs es trobin al mateix nivell d'intensitat i contundència. Un camí que està deixant una empremta sòlida, i molt personal, que ha estat traçant ja des de l'inici dels anys noranta i ha anat aprofundint fins a l’actualitat.

Una creadora que ha desenvolupat les seves obres fonamentalment a través d'imatges, siguin fixes o en moviment. És a dir fotografies, a les quals sotmet a diversos tipus de manipulacions, i vídeos en les seves diferents versions: vídeo-creació, video-performance, o videoinstal·lació. Havent realitzat a més les seves incursions pel món objectual i, sobretot, pel de les instal·lacions.

Una de les seves línies creatives fonamentals d'investigació ha estat el cos de la dona, i diferents enfocaments sobre el gènere femení, aportant sempre les seves personals indagacions que han obert camins d'experimentació estètica, i redescobrint altres formes i possibilitats de sentir, mirar i comportar-se menys mediatitzades i condicionades pels estereotips assignats. I en aquesta recerca experimental ha desenvolupat unes sèries d'obres amb les què ha participat diverses exposicions, festivals, certàmens i esdeveniments de diversa índole, com ara: la vídeo-instal·lació El sueño veladoa l’exposició col.lectiva de mujeres 100% del Museo de Arte Contemporáneo de Sevilla, 1994; el vídeo Sincronismos per al festival de vídeo-performances de dones artistes Érase una vez, del minimal al cabaret: 70's-90's al Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia de Madrid, 1996; la peça que va presentar per al projecte internacional Women / Beyond Borders a Santa Bàrbara, EUA, en 1995; la vídeo-peça Cuerpo en la Galeria Sandunga de Granada, el 1996; la seva participació en Construcción de Mujeres per al Injuve 2000 de Madrid; o la seva inclusió en la mostra col·lectiva internacional El Bello Género: convulsiones y permanencias actuales a la sala d'exposicions de la Comunitat de Madrid, al passat 2002. Mirar el cielo mirar la tierra, poema visual sobre les dones d'Essaouira, Marroc. 2003.

Però també ha ampliat el seu camp de treball artístics a altres àrees temàtiques com són: les formes relacionals d'homes i dones, les atraccions i tensions que es mouen al voltant d'aquests forts sentiments com són l'amor i el desig, i també l'àmbit de l'acte d’anàlisi i l'autoafirmació que l'ha portat a realitzar interessants i subtils exploracions sobre la identitat individual i col·lectiva.

L'artista a més, fa ús de diferents jocs creatius per aconseguir tant resultats estètics com discursius. Un d'ells s'ha centrat en les llums i les ombres, tant com a elements visuals protagonistes dels seus treballs, com a temàtica i concepte. Llums, ombres i penombres sobre les quals ha reflexionat, de forma múltiple però profunda, des d'un sentit metafòric a un més explícit, des de l'espai exterior al recolliment interior, des del desassossec i la recerca a la pau i la trobada, des de la mirada ja estructurada als seus desviaments en la recerca d'una llum pròpia. Un territori creatiu d'exploració que ha donat els seus fruits en un conjunt de potents i suggeridores obres, com aquelles que va presentar per a l'exposició col·lectiva Iluminaciones a la Casa de la Moneda de l'Ajuntament de Sevilla, en 1999, i que al seu torn li han servit com a territori d'experimentació els resultats i observacions que han estat incorporats en treballs posteriors, com els que s'integren en l'exposició que ara ens presenta sota el títol de Cuando se oyen las moscas volar.

Els treballs artístics de Carmen F. Sigler s'han caracteritzat també per estar carregats d'una gran força poètica i per una gran intensitat estètica, que han accentuat a una personal imatgeria en la qual la realitat és analitzada i posada en escena entremesclada amb la imaginació, la memòria, la son, la passió i el desig, com vam poder observar l'entramat dels treballs que integraven la seva exposició individual Brûlant d'amour sans objet presentada a les sales d'exposicions de Sevilla i Jerez de l'Obra Cultural Caja San Fernando a 2001-2002. Una realitat així transformada en una cosa diferent, en un àmbit en el qual les definicions preestablertes es difuminen, i es construeixen nous territoris transitables que ens sedueixen i atrapen amb els seus vibrants i atractives imatges i instal·lacions acuradament elaborades, alhora que ens envolta en un mar de dubtes establertes com a avís i alerta davant l'establiment en territoris còmodes, com a enigma i misteri que necessiten ser desvetllats, com camins laberíntics, plens de canvis de ritmes, de retrocessos i acceleracions.

Unes característiques que han construït els seus anteriors treballs creatius i que podem observar tant en els seus últims projectes, com en el que ara presenta al Palau dels Comtes de Gabia, Cuando se oyen las moscas volar, amb el qual emprèn, a més, nous camins indagatoris.

Margarita Aizpuru