Nascuda i resident a Barcelona. Des de l'any 1981, realitza exposicions i construccions en l'espai. El recorregut pictòric s'inicia amb l'arquitectura com a representació de la cultura urbana, molt propera al neo-expressionisme dels 80s. Utilitza el laberint com a metàfora de la ciutat donant pas a un altre espai molt significatiu: la cavitat. Aquest no-lloc és identificat com una figura de la pròpia identitat.
L'any 2002 fa la primera video-instal·lació anomenada 2 habitacions amb vista al Centre d'Art de Santa Mònica. Des de llavors segueix treballant amb aquest mitjà, fotografia i pintura, que s'han presentat en festivals d'art especialitzats, en galeries i museus.
La utilització de l'espai des d'una perspectiva de l'artificial evoluciona en una nova imatge: la naturalesa, on el bosc, les boires i l'aigua són els protagonistes de les obres.
Té un especial interès a implicar a l'espectador amb el seu posicionament davant el paisatge imaginari, empenyent-lo i atrapant-lo en una espècie de tela d'aranya en l'espai simbòlic. Aquesta proposta artística es llegeix des d'una perspectiva poètica.
Becada pel Ministeri de Cultura Español, la Generalitat de Catalunya, VEGAP. També ha realitzat projectes en diferents ciutats i paisos, Iemen, Islàndia, Varsòvia, Londres, NY, Roma, Hamburg, Berlin i Osaka.
http://francescallopis.com/
Els meus projectes són una traducció pràctica i poètica del principi de llibertat, aquell que permet que qualsevol pensament o idea siguin possibles. No constrenyo el meu treball a cap tendència ni estratègia lingüística determinada. Per contra, opero a partir del valuós caos interior.
En les imatges trobem un atles de laberints i cavitats, de trànsits interns, de ciutats acumulades en espais superposats, de boscos simbòlics on la immensitat de les boires, trasllueix estats psicològics.
La pintura, el dibuix i la imatge en moviment configuren l'escenari i l'instrumental principal del qual sorgeix el sistema sobre el qual plantejar qualsevol proposta.
Acostumo a viatjar cap a l'ésser, on no hi ha davanteres, buscant espais infinits i immensitat on l'espiral errant, transita d'endins a fora i a l'inrevés, en una dialèctica que es mou entre l'afirmació i la negació, entre les obertures i els tancaments, entre el més pròxim i el llunyà. Un laberint existencial que troba en la grandesa de la naturalesa la profunditat de l'espai íntim.
Em posiciono davant un paisatge imaginari errabundo, on tracte de capturar a l'altre en una sort de teranyina simbòlica en l'espai a partir de la contemplació. La proposta artística hauria de ser llegida des d'una perspectiva poètica. El fragment és com una frase inconclusa, però que encara conserva cert significat, encara que necessiti ser comprès com una espècie d'haiku o una altra forma poètica, on el sentit i el sense sentit aconsegueixen conviure junts.
