Va estudiar direcció de cinema a Barcelona i va continuar els seus estudis en el Màster en Documental de Creació IDEC-UPF. Va debutar amb el seu primer curtmetratge Lanbroa, dins de la Regió Central del Festival Punt de Vista. Va assistir al 10è. Berlinale Talent Campus on va compartir experiències i diferents punts de vista amb altres 250 joves cineastes de tot el món, seleccionats entre 4300 candidats.
Memoria Haragian, breu extracte de Aztarnak, guanya el primer premi en Pantalla Història dins de l'exposició Pantalla Global organitzat per CCCB i San Telmo Museoa.
Filmografia:
2013 Branka (27 min, HD)
2012 Aztarnak (28 min, HD)
2011 Lanbroa (5 min, HD)
«Haz lo que puedas con lo que tengas, estés donde estés». Theodore Roosevelt
Al no tenir ni mitjans humans ni econòmics per dur a terme una narrativa de ficció convencional, el que faig és radicalitzar la mirada i fer cinema amb el que tinc. Un paisatge contemplat pot donar més de sí, es pot fer que parli, que emani història i suggereixi un punt de vista sobre el món, sobre la vida. Allò interessant no és el què es retrata, sinó el com; ja ho deia Nietzsche, intenta que l'important vingui de la mirada i no de l'objecte. No sé si el que faig és documental, ficció, avantguarda o videoart. O una barreja de tot això, potser en realitat és igual, cada un podria catalogar-se en algun gènere. El que sí que sé és que és cinema, una escriptura a través d'imatges i sons, i el que ha de trobar un catàleg o gènere més concret que ho faci, però a mi no em cal.
Lanbroa va néixer d'una necessitat íntima i vital de tornar als paisatges de la infància. Tornar per veure'ls, contemplar-los i després retratar-los. Les meves pel·lícules no parlen del paisatge, sinó que parlen a través d'ell. A Lanbroa i Branka utilitzo elements de la natura com la boira per crear diferents metàfores de la història i amb el treball del so la imatge va mutant, adquirint nous significats i provocant al seu torn diferents sentiments i sensacions a l'espectador.
Mentre que en Aztarnak volia fer present el silenci, que pesi a l'espectador, que sentís en les seves pròpies carns aquest silenci col·lectiu, còmplice de la societat basca. La por a parlar i que ens matin. El venciment dels feixistes. Lanbroa, Aztarnak i Branka sense haver estat concebuts com una trilogia funcionen com a tal. Una mirada a la societat basca començant en la imatge fundacional del mite basc, el rural, el caserio i la seva desaparició, que és Lanbroa. A Aztarnak s'indaga en l'ètica de la imatge, l'exposició pública de l'íntim, un àlbum fotogràfic d'una família berlinesa que representa la societat alemanya en l'època més dura de la Història. El trauma del Segle XX. El Nacionalsocialisme i la seva reverberació en la societat basca.
Tornant al paisatge a Branka des d'una òptica d'ètica-imatge per abastar el terrorisme d'ETA i la seva justificació per part de l'esquerra abertzale. Em centro en aquesta bretxa social que tothom vol oblidar, massa ràpid, sense que cadascú faci una autocrítica ni tregui una reflexió entorn al que ha passat perquè no torni a repetir-se. Perquè els drets humans no es poden imposar com el dogma d'una nova fe sense reflexió ni autocrítica. No se'ls pot tenir per aquesta panacea universal que ens protegiria d'un retorn de l'horror.
Una trilogia que la societat basca hauria de veure, tot i saber que no és fàcil mirar-se en un mirall on ens fiquen el dit a l'ull. Amb el temps m'adono que m'interessa retratar les ferides històriques, els canvis socials a través d’una mirada poètica, neta i lliure. La representació del món, de les seves bretxes i els seus límits, els límits de la representació de la realitat. Fins on podem mostrar. L'ètica, un cop més.