Natalia Marín Sancho és videoartista i docent. Neix a Saragossa en 1982. Llicenciada en Comunicació Audiovisual per la UCM (Universitat Complutense de Madrid), completa els seus estudis cursant Adreça Cinematogràfica en la ECAM. Ha treballat a la Casa Encesa de Madrid, Centre d'Art Dos de Maig (CA2M) i és professora de Documental en la ECAM, a l'Escola SUD (Cercle de Belles arts) i imparteix, des de 2015, el taller 'Formes Híbrides' en la Escola de Cinema i Televisió de Sant Antonio de Baños (Cuba). Ha treballat en el Festival Internacional de Cinema de Catalunya-Sitges, DocumentaMadrid i Festival REC de Tarragona com a programadora. El seu treball dins del col·lectiu de cinema experimental 'Los hijos' han gaudit d'un ampli recorregut per festivals i centres d'art entre els quals destaquen Tabakalera Centre Internacional de Cultura Contemporània de Sant Sebastià, Museu Guggenheim de Bilbao, Georges Pompidou de París, Museu Nacional Centre d'Art Regna Sofia o el Anthology Film Arxivis de Nova York, així com el FID Marseille, Festival Internacional Mar de Plata, Distrital (Mèxic DF), entre uns altres. New Madrid, projecte guanyador de la I Ajuda a la Videocreació de la Fundació BBVA va ser el seu primer projecte en solitari i ha pogut veure's en els festivals de Sevilla Festival de Cinema Europeu, Festival Internacional de Cinema de Las Palmas o L'ONA Festival de Cinema Español de Los Angeles, Califòrnia. Actualment, viu a Nova York i treballa en Pratt Institute com Visitor Scholar mentre desenvolupa el seu últim projecte després de guanyar la Beca Fulbright per a Artistes 2017.
El descobriment de vuit ciutats nord-americanes batejades amb el nom de la capital d'Espanya, va induir a Natalia Marín a elaborar un assaig audiovisual sobre el fracàs –un fracàs múltiple: el de l'home, el de la societat, el de la idea d'utopia... La seva peça, concisa lúcida, reflexiona sobre conceptes com la còpia i la simulació per concloure que la repetició de determinats models urbans, sense atendre a altres consideracions (orogràfiques, climàtiques, econòmiques...), solament condueix a la catàstrofe.
El pas de les imatges en negatiu a la simulació virtual, la veu en off que parafraseja a Pérec, Lefebvre, Mumford, Calvino i, sobretot, a Baudrillard, i l'ús del color vermell en un moment puntual, conformen un discurs sòlid sobre la derrota de l'ésser humà com autodenominat demiürg i, al temps, transfereixen aquesta idea de fracàs a la ciutat original.
"Simulació és passat i és futur", diu la veu en off de New Madrid, el curt de Natalia Marín que es va projectar ahir en el Festival de Sevilla. Tremendament hipnòtica en el sensorial i profundament suggeridora en el plànol intel·lectual, la peça de Marín (un dels tres membres del col·lectiu Els Fills) retrata vuit localitats anomenades Madrid dels Estats Units. Algunes existeixen; unes altres, ja no, posant de manifest el fracàs d'uns projectes urbanístics i arquitectònics basats en la repetició i en la còpia. Al centre de l'assaig fílmic de New Madrid està la idea de la simulació, el retrat d'unes localitats que, podríem dir, manquen de substància. La veu en off, entre l'humà i ho monocorde, acompanya unes imatges de ciència ficció, en les quals les ciutats es converteixen en línies, en conceptes, i finalment en abstracció.
