És l'any 2045 i existeixo en la Terra com un bacteri. Ara sóc un microorganisme extremòfil (d'extrem i la paraula grega φιλ.α=afecte, amor, és a dir «amant de –condicions– extremes»).
En concret sóc del tipus tardigrau. Puc suspendre els meus processos metabòlics i mantenir-me gairebé morta per segles si és necessari per a sobreviure una situació límit. També sóc capaç de viure 10 anys sense aigua i suportar pressions altíssimes.
Fins fa poc no era concebible una forma de vida com la meva.
Abandonaré aquest planeta per a viure a Europa, la lluna de Júpiter. Serà la primera vegada després d'haver estat aquí des del principi. Primer de tot.
Aquí he passat per infinitat de vides, animades i inertes. Totes m'han atorgat un punt de vista propi, una entitat psíquica singular. He existit també com a possibilitat en la ment d'uns altres, com a sistema de pensament, com a teoria i com a acció.
Quan s'acaben, sovint les deixo enrere. Unes altres no obstant això, queden emmagatzemades en una càpsula mental del futur. Són aquestes les que no vull perdre, les que entre elles conversen com si es coneguessin des de sempre. I així és: La radiació còsmica acumulada per segles en un atuell de fang, tons, parpellejos i alertes, un llarg glop que deixa l'ampolla buida, fracassar buscant l'Ether, un lloc en la consciència de Faustine, la llum que s'escapa d'un parany estructural, pandèmies, missatges de text, desencantaments, regueres de sang en el coll i Regina, aquella que pensava com de ferm era el sòl que trepitjava. La que després, a les nits, es llançava a les piscines.