Virginia García del Pino (Barcelona, 1966) forma part del «nou cinema d'autor espanyol» i compagina la seva carrera de directora, muntadora i guionista amb la docència en el Màster en Documental Creatiu de la UAB. Després de llicenciar-se en Belles Arts, la seva producció com a videoartista la va acostar al gènere documental. La seva obra té un ampli recorregut internacional en festivals i centres d'art contemporani.
Virginia García del Pino explica que els seus treballs en vídeo són una manera de posar atenció a les coses que ja coneix fins que li semblen completament desconegudes. És precisament d'aquesta mirada al conegut –el proper, el quotidià– com si no el conegués d'on sembla emergir la profunda humanitat dels seus vídeos i la dignitat dels retratats: siguin serventes a Mèxic (Hágase su voluntad, 2004) o treballadors espanyols les professions dels quals estan socialment desprestigiades (Lo que tú dices que soy, 2007). Lliures de grandiloqüència, la seva contundent senzillesa i aparent trivialitat posen en qüestió, sobretot, la condició d'espectador indolent. Els seus vídeos neixen d'un intent de comprendre el món des d'una òptica menys dolorosa, gravitació al voltant de les convencions socials de la representació, i és, sens dubte, en aquest intent de comprensió on sol optar per una contundent senzillesa formal.
Entre 2001 i 2004 viu i treballa entre Barcelona i Mèxic, país en què realitza els seus primers curtmetratges, entre els quals destaquen Pare de sufrir i Hágase tu voluntad, que s'han mostrat en centres d'art com MNCARS, CCCB, Artium o Matadero. El 2008 rep diversos guardons per Lo que tú dices que soy, un documental que li obre les portes a nombrosos festivals internacionals de cinema i que forma part del programa de cinema experimental Del éxtasis al arrebato, 50 años del Otro cine español, que ha itinerat pels principals museus i filmoteques d'Europa, els EUA i Amèrica Llatina. El 2009 realitza Mi hermana y yo, una pel·lícula melodramàtica que va participar en Punt de Vista i FID Marsella, entre altres festivals destacats, i s'ha mostrat a Anthology Film Archives de Nova York dins del programa Spanish non fiction. Espacio Simétrico arriba el 2010. És un dels seus treballs més desconcertants, que segueix el seu curs per festivals nacionals i internacionals i forma part de l'exposició Fábulas problemáticas.
El seu primer llargmetratge, El jurado (2012), participa a la secció oficial de FID Marsella. El seu documental, La décima carta (2015), s'estrena al Festival de Sant Sebastià i és nominada als Forqué. El 2018 rep el premi al millor curtmetratge al Festival de Màlaga. El seu tercer llargmetratge, La estafa del amor (2023), estrenat a la 68a edició de SEMINCI, rep el Premi Jurat Jove al festival Los trabajos y las noches. Els festivals Porto Post Doc, Cineuropa, La Alternativa i Márgenes han fet focus en la seva obra, i les seves videocreacions han estat exposades al MACBA, MNCARS, IVAM, CCCB i Tate Gallery, entre altres.
