Tornem a arrancar una nova edició del cicle El Vídeo a la Gran Pantalla, amb un programa de vídeos de la mà de l' Anna Manubens. La cita és el proper dimarts 1 d'Octubre a les 20h als Cinemes Maldà de Barcelona. Entrada 4 euros. Us hi esperem!

El corb li diu a la garsa cul negre, ara que ha tornat la democràcia tots han tornat a treballar als telers...queda't una mica a la vora del blau"

Obres:
Red River / Rio Tinto, Nadia Barkate, Marion Cruza (19'18'')
Unrendered dislexia fundamental, Ricardo Trigo (12'53'')
Constelación Bartleby, Andrés Duque (23')
Nueve segundos de negro, Alex Reynolds (1'35'')
Bluesky / B.s.o.D (Training attitude), Francisco Ruiz de Infante (12')

TEXT

"No haurà tingut lloc més que el lloc."

Stéphane Mallarmé, Un coup de dés jamais n'abolira le hasard.

"El desastre ho arruïna tot deixant-ho tot com estava. () Estem a la vora del desastre sense poder situar-ho en l'avenir: més aviat és sempre passat i, no obstant això, estem a la vora, o sota l'amenaça, formulacions aquestes que impliquen un avenir si el desastre no fos el que no ve, el que va aturar qualsevol vinguda."
()
La lassitud davant les paraules és també el desig de les paraules espaiades, trencades en el seu poder que és sentit i dins de la seva composició que és sintaxi i continuïtat del sistema (). La bogeria que mai és d'ara sinó el termini de la raó, el "estarà boig demà".

Maurice Blanchot, L'escriptura del desastre.

"murmuri obstinat del llenguatge que parlaria per si sol sense subjecte parlant i sense interlocutor, aixafat sobre si mateix, nuat a la gola, enfonsant-se abans d'haver aconseguit formulació alguna i tornant sense estrèpit al silenci del que en cap moment havia desistit. Arrel calcinada del sentit."

Michel Foucault, Història de la bogeria.

Per parlar d'elles cal fer el que fan elles: un text que fa seva una resistència a produir sentit i que llisca d'una obra a una altra sense avisar. Si hi hagués so, aquesta relliscada seria una breu interferència:

Un cotxe que patina sobre una carretera nevada. Entre el maldestre i l'hipnòtic, un road trip que els llocs que es recorren interessen molt menys que la (in)capacitat de controlar la fricció entre el pneumàtic i l'asfalt: el com i el què. Un com que es deixa patinar sobre un quin que no importa. Que de fet, importa tan poc que desapareix.

Al seu lloc, el què es dóna a veure; el que tracta de visualitzar-se -si es fes visible- és l'arquitectura d'un recorregut. Una carretera o un arbre genealògic improbables i associatius. De Red River/Rio Tinto a Bluesky/B.s.o.D (Training attitude), es desdibuixen progressivament els rails sense que per això es detingui el moviment. Un moviment que es fa estàtic; com una permanència inquieta a la vora de -o sota l'amenaça de- la pèrdua (de sentit). El temps segueix corrent. L'hi menciona en un títol (Nueve segundos en negro) o apareix en pantalla; donat a veure. Ocorre el seu transcurs. Aquí assegut està Godot. Sobre ell un núvol de Stendhal; una nebulosa de possibles per-venir.
Freud explicava que la perversió és el plaer de romandre a la marrada; de desatendre la meta.

És també un doblatge invertit; no es tracta de progressar cap a un idioma o subtitul a afegir, sinó de retrocedir cap a les veus en el moment en què es disposaven a dir alguna cosa. Esquizofrèniques, interferents, trasbalsades perquè no són de ningú però les usen molts. Una sincronia que desquadra. Un remix literari o bossal. Salts d'una freqüència a una altra.
El jardí de veus que bifurquen.

El tot dura 69 minuts. Una respiració, una cadència que s'agita progressivament.
Mans que pasten la plastilina del decorat que les produeix. Dos cossos a la dutxa. Veus que es disputen el paper de narrador sobre una interfície -una pantalla- fantasmàtica. Imatges òrfenes resignificades i cosides a parpellejos narratius.
De sobte la pèrdua, la desorientació, el negre (el cul de la garsa i del corb). La petita mort. I per fi, com gairebé sempre un "queda't una estona més", un "no em deixis així", i un compte enrere.

Inter. Intermitent, interferències, interfície, intersticis.