Transitant en els límits pels recorreguts d'Apologia/Antologia. Recorregut elaborat per Eugen Ehrlich. En la presentació participarà Eli *Lloveras, directora d'Hamaca.

Divendres, 26 de maig a les 20:00h

Fundació La Posta, València

Fundació La Posta presenta Apologia/Antologia, una iniciativa d'HAMACA (juntament amb Tabakalera Sant Sebastià, UPV/EHU i Cameo), integrada per una sèrie de recorreguts pel vídeo en el context espanyol, i ho fem amb l'exhibició de tres peces fílmiques que es caracteritzen per transitar en els límits dels recorreguts d'aquesta recopilació corresponent als últims cinquanta anys de vídeo a Espanya, amb un denominador comú, en referir-se totes elles a l'art de la memòria. Les obres seleccionades són: Mira el árbol (2009), de Fernando Baños, 7'; Parany (1990), de Jaume Subirana/Gringos, 7'35''; i La memoria interior (2002), de María Ruido, 32'40''.

Per poder abordar la tasca de seleccionar tres peces fílmiques entre la gran quantitat de material videogràfic i cinematogràfic que integra Apologia/Antologia (86 peces; després notablement ampliades a la web del projecte www.apologiantologia.net), es feia necessari adoptar criteris precisos. Per començar, hem estat més per l'Apologia que per l'Antologia. Això és, hem fixat més l'atenció en obres recents. No obstant això, en transitar per l'antologia, hem acabat fent una escala en Parany, de Jaume Subirana/Gringos, que és una obra de 1990. D'altra banda, fidels a l'esperit de la Posta, que es va plasmar en les activitats cinematogràfiques de la primera temporada: En els límits [www.fundacionlaposta.org/en-los-limites/]; hem anat vorejant les grans categories en les quals habitualment s'organitza la producció videogràfica/cinematogràfica associada al camp artístic (conceptual, desmuntatge i apropiació, polític i social, identitat de gènere, orientació sexual i polítiques del cos), buscant les zones d'intersecció amb el camp del cinema assajo o cinema documental de creació. Els resultats de la indagació no han pogut ser més emocionants: tres peces fílmiques que s'endinsen en els intricats vericuetos de la memòria personal o col·lectiva, si és que ambdues són disociables.

La selecció efectuada, a més, s'encara amb un dels criteris fonamentals de l'antologia de la qual procedeix, com és la identificació d'un àmbit geogràfic al que estaria referida la mateixa mitjançant la referència al context espanyol. Flama poderosament l'atenció en el títol de la compilació: Apologia/Antologia. Recorreguts pel vídeo en el context espanyol, l'intent de fitar geogràficament l'àmbit de la selecció, mitjançant una referència imprecisa al context espanyol. L'intent de fitar geogràficament les produccions audiovisuals és molt típic de la indústria cinematogràfica. Això s'entén en el context d'una indústria fortament intervinguda pels Estats (inclosa la indústria de Hollywood). No resulta tan comprensible en el camp del video art, que se suposa dotat d'una major independència. La selecció efectuada per a aquesta presentació d'Apologia/Antologia, posa en crisi aquest suposat àmbit geogràfic de la producció que es presenta, ja que es tracta de tres obres que recullen la memòria de persones en trànsit entre diferents països europeus, fonamentalment entre Alemanya i Espanya. En aquestes coordenades, si volem fer una adscripció geogràfica de les experiències rememorades en les obres seleccionades, hem de fer-nos la pregunta de quin país pertany la memòria de, per exemple, els immigrants espanyols a Alemanya, durant les dècades dels cinquanta, seixanta i setanta del segle passat, a la qual es refereix María Ruido en La memòria interior; o la memòria d'un republicà espanyol exiliat que s'allista en les Brigades Internacionals, i que en finalitzar la Guerra Civil espanyola acabarà participant en la II Guerra Mundial, serà fet presoner, probablement en algun camp de concentració... a quin context nacional pertany aquesta memòria recollida en Parany, de Jaume Subirana/Gringos? La qüestió ha estat plantejada en tota la seva cruesa per Jorge Luis Marzo i Patricia Mayayo en Arte en España (1939-2015) ideas, prácticas, políticas, quan en abordar el treball dels artistes espanyols en l'exili, en particular a Mèxic, han destacat la seva falta de pertinença tant a la cultura mexicana com a la cultura espanyola, que de fet no els ha considerat en la història canònica de l'art espanyol [2015:19-65]. Un altre tant ocorre amb la memòria dels emigrants, tant reals com a metafòrics. En aquest context, sembla apropiat plantejar-se si té sentit en aquest moment fer-se la pregunta sobre l'adscripció nacional de certs treballs artístics en trànsit, fruit del desarrelament; o si, en sentit contrari, no seria més apropiat destacar aquest fet, que afecta a tantes obres conforme ha anat augmentant la mobilitat.

Per identificar en quin context cultural cal inscriure certs treballs que són fruit del desarrelament, unes paraules del propi Fernando Baños ens poden ser útils. L'autor de Mira el árbol es refereix en la seva tesi de màster: El turista de la memòria. Entorn de la mirada lenta del Austerlitz de Sebald [es refereix a W.G. SEBALD: Austerlitz, C. Hanser, Munich, 2001], al fet que certes imatges no remeten a alguna cosa objectiu sinó a alguna cosa imaginari, posant en relació una imatge òptica amb una imatge-recordo que ella convoca, posant en relació el físic amb el mental, la descripció amb la narració, l'actual amb el virtual (Fernando Baños es refereix a aquesta idea citant al Deleuze de la imatge-temps. Estudis sobre cinema 2, Paidos, 2004, pàg. 69-70). Es tractaria de treballs audiovisuals o plàstics adscribibles a la cultura que està en el nostre record format en el desarrelament.

D'altra banda, les tres obres seleccionades participen de les característiques de l'art de la memòria, una constant creativa o gir cap a l'obra d'art com a arxiu [GUASCH, 2005, 157-183]. Aquest art de la memòria inclou tant la memòria individual com la memòria històrica. En el camp de l'audiovisual presenta algunes constants, com són l'evitar els moments dramàtics, no presentar un relat estructurat i constituir-se com un document subjectiu, tots ells punts de connexió amb el cinema assajo i el cinema documental de creació, definint d'aquesta manera una zona d'intersecció en els límits de tots dos camps d'activitat.