Un personatge tancat en un monitor de televisió tracta infructuosament sortir del televisor. El seu cos interacciona amb la pantalla, comunicant-se desesperadament amb l'exterior, amb l'espectador, que vas agafar a aquest esforç de la dona per sortir del monitor.

Com és habitual en els treballs de Dolores, es despleguen diferents reflexions: en primer lloc, obre el debat entre la realitat i la ficció en les societats del capitalisme avançat. Molt s'ha debatut sobre la manera en què el virtual reemplaça al món quotidià i com la noció clàssica de realitat s'amaga després d'aquest substrat mediàtic.

El tema es plasma encara amb més força si considerem que aquest monitor no és sinó una imatge efímera, gravada, potenciant en el qual observa els contrastos entre l'objecte (la caixa física del monitor real) i aquest reflex, que està atrapant a un personatge amb el qual l'espectador s'identifica; podent-se llegir com una visió o malson pel qual mira, que traça un paral·lelisme amb les seves pròpies lluites per desembarassar-se d'aquests lligams.

També és interessant la cita que fa a la performance dels 70, revisant i actualitzant treballs com el d'Ana Mendieta, Joan Jonas, Shigeko Kubota, i Vito Acconci que van fer obres de relació entre la carnalitat i el monitor de televisió.

És una obra d'una sensualitat peculiar basada en els contrastos entre cos i reflex, materialitat-immaterialitat. Paradoxalment, el vídeo (immaterial, temporal, efímer...) acaba sent el mitjà idoni per parlar del cos i operar estratègies de distanciament i deconstrucció sobre la identitat.