En temps convulsos com els del present, on la crisi econòmica ve a posar de manifest la crisi del model polític de la democràcia occidental, es revela com la identitat del model social de la qual emana aquest sistema no correspon a la realitat de la ciutadania. Aquí és precisament on l'art actual compleix un paper fonamental en treballar sobre la representació, és a dir, sobre la producció de subjectivitat i de llaços relacionals que possibilitin la formació de comunitats de lectura. La qüestió identitària ha estat el cavall de batalla del pensament postmodern: amb la finalitat dels grans relats, la crítica dels mitjans de la mà dels estudis culturals i la inserció en el discurs de l'art contemporani dels pensaments feminista i queer la inestabilitat de les construccions subjectives ha esdevingut l'única possibilitat d'entendre les nostres formes de vida.

D'altra banda, en el moment en el qual convergeixen la imatge en moviment i els comportaments artístics contemporanis es produeix un canvi en les condicions d'enunciació de la imatge: el vídeo art i el cinema d'exposició provoquen una comunitat de sentit a partir d'un exercici d'intersubjectivitat renovada, com apuntava Jean-Christophe Royoux, fent que l'emplaçament d'aquestes pràctiques fílmiques sigui el de la veritable democraticitat.

Durant els anys 90, el vídeo es va convertir en un vehicle perfecte per produir relats que servissin per deconstruir les narratives convencionals. Al llarg de l'última dècada, la popularització dels mitjans digitals i l'accés massiu a les tecnologies han permès desenvolupar treballs sense necessitat d'un elevat pressupost de producció, obrint el seu camp a expressions subjectives minoritàries i a un terreny d'enorme experimentació, fomentant les multiplicitats polítiques del mitjà.

Aquest programa parteix cronològicament de treballs fundacionals a l'Estat Español, com els de Txomin Badiola, Cabello/Carceller o María Ruido, que posen l'accent en el desmuntatge sistemàtic d'una identitat fixa, mostrant les contradiccions que es produeixen en la formació d'estereotips i desvetllant la incapacitat dels discursos tradicionals per aprendre la complexitat dels efectes de subjectivitat. Veritables assajos en format audiovisual en el cas de Erreakzioa-Reacción, lectures de la tradició artística com les de Carmen Sigler o Marta de Gonzalo i Publio Pérez, crítiques de les representacions tradicionals del femení com les de Campanilla o Julia Montilla, el registre de la performativitat en el vídeo de Virginia Villaplana sobre LSD i Fefa Vila o en els treballs d'Itziar Okariz i Carme Nogueira, lectures del desig a través de l' alteritat com la peça on Javier Codesal col·labora amb Álex Francés o fins i tot derives subjectives que posen al propi artista en qüestió des del seu propi treball com en el cas de Juan Pablo Ballester o Estíbaliz Sádaba, permeten oferir una perspectiva d'ampli i contradictori espectre sobre el necessari exercici polític de desmantellament de la identitat.