20 de novembre de 2019
A càrrec de Diego del Pozo Barriuso
La filòsofa i biòloga Donna Haraway ens ensenyava a la fi de la dècada dels 80 sobre la importància de la posició des de la qual veiem, actuem o parlem, reivindicant un coneixement políticament situat a través de les perspectives parcials i feministes, així com la necessitat d'activar i fer visibles altres posicions des de les quals enunciar-se enfront de les visions hegemòniques autoritzades i autoritàries que regeixen el nostre món. Les seves idees continuen més vigents que mai tenint en compte les deterioracions socials que han produït les polítiques neoliberals en les nostres societats abans i després de la crisi financera de 2008.
Qualsevol òptica és una política del posicionament, Haraway ens convida a complicar les següents preguntes amb la imatgeria de la visió: «Com veure? Des d'on veure? Què limita la visió? Per a què mirar? Qui té el privilegi d'aconseguir més d'un punt de vista? A qui s'encega? Qui es tapa els ulls? Qui pot interpretar el camp visual?».
Si prenem les seves paraules i substituïm la visió per la veu i l'oïda, adaptant els seus nous sentits en el marc de les preguntes donades succeeix alguna cosa semblança a «Com parlar o escoltar? Des d'on parlar o escoltar? Què limita la nostra veu o escolta? Per a què parlar o escoltar? Qui té el privilegi de parlar des de més espais, tribunes, mitjans, micròfons, posicions? A qui no es deixa parlar? Qui és callat? A qui no es deixa temps d'escolta? Qui no vol parlar? Qui no vol escoltar? Qui no se sent autoritzat per a parlar? Qui no se sent autoritzat per a escoltar? Qui pot interpretar el camp i els mitjans de la comunicació?».
Aquesta proposta vol oferir un espai de reflexió i acció en relació a l'art i la creació audiovisual sobre la possibilitats de la veu, la veu individual, la veu interior, la veu col·lectiva quan s'activen per a revelar els mecanismes ocults que perpetuen les múltiples violències que estructura el nostre sistema i maneres de vida; la violència que sofreixen les classes més desfavorides pel sistema econòmic, la violència patriarcal, que es tradueix en la violència contra les dones, migrants, comunitats LGTBIQ o la violència colonial i estractivista que destrueix cultures i el medi ambient o la violència de la concepció capacitista i especista dels éssers...
IMATGES I VÍDEOS DE REFERÈNCIA PER A PREPARAR LES SESSIONS DE LA PROPOSTA DE TREBALL A L'AULA
— Faith Wilding: Waiting, 1972 (poema i performance)
Womanhouse (extract) - Faith Wilding, Waiting
Text del poema Waiting de Faith Wilding, imaatge de La Batalla de los Géneros: Edit. CGAC y Xunta de Galicia 2007.
Aquest poema i performance de Faith Wilding és un emblema des dels anys 70 de les noves formes d'enunciació de les dones, que les artistes feministes nord-americanes van començar a impulsar en espais públics i privats per a trencar amb el seu silenci referent a les frustracions produïdes pels treballs que el patriarcat ha naturalitzat en les dones.
— Victoria Santa Cruz & Eugenio Barba. Black and Woman, 1977
(especialment el fragment dels 3 últims minuts «Me gritaron negra»)
La coreògrafa i compositora peruana Victoria Santa Cruz és un referent fonamental de les lluites del moviment racialitzat antiracista llatinoamericà i global per la coherència, potència i radicalitat del seu activisme i treball artístic oral i performatiu. Aquest documental conté el mític moment de la declaració de Santa Cruz «Me gritaron negra».
— Sharon Hayes. Revolutionary love: I am your worst fear, I am your best fantasy, 2008
Consultar aquí la galeria d'imatges
Instal·lació d'àudio i vídeo multicanal 10 altveus PA, 5 pantalles de projecció (globus d'heli, bombetes de colors)
L'artista nord-americana Sharon Hayes ha treballat sobre els processos d'enunciació en espais públics referent al que el sistema considera assumptes íntims. En el vídeo d'aquesta obra se'ns presenta a grup de personis de la comunitat LGTBIQ de Nova York fent una lectura col·lectiva d'una carta sobre l'amor gai que es nega a quedar reclòs als espais privats i es revela contra l'homofòbia i els seus crims d'odi.
— Mónica Ross. Act of Memorie
Consultar informació sobre el projecte aquí
Monica Ross en una performance d'Act of Memorie en Brignton, 2010
És un projecte de l'artista britànica Mónica Ross per a la realització d'una performance amb recitacions individuals, col·lectives i multilingües del text de la Declaració Universal de Drets Humans. Entre 2008-2013 s'han portat a terme 60 actes de recitació amb aquesta proposta que tracta d'obrir un espai de reflexió sobre el rol que ocupa està declaració referenciada des dels estats com un marc de legalitat per a garantir els drets i el benestrar de les persones. És possible aplicar localment una declaració de drets humans de caràcter universal? Quins problemes culturals platea aquesta declaració? És compatible amb la idiosincràsia de totes les cultures.
PROPOSTA DE TREBALL A L'AULA
A partir del marc contextual de reflexió i acció presentat es planteja aquesta proposta articulada a través de tres sessions de treball.
Les dues primeres consisteixen en el visionat d'una sèrie de vídeos pertanyents al catàleg de la plataforma de vídeo experimental Hamaca. Aquestes sessions ens serviran per a generar converses amb lxs estudiants amb els quals es va treballar sobre el tema proposat, totes les possibilitats i suggeriments que ens ofereix.
Es recomana no donar moltes explicacions abans de veure cadascun dels vídeos, sinó només situar amb algunes pautes bàsiques la proposta de treball, perquè siguin lx propis estudiants lxs que posin en valor el que poden interpretar dels treballs amb el seu propi coneixement. És summament important permetre que emergeixi el que Fredric Jamenson denomina com a «inconscient polític» de cada participant, doncs que a lxs professors o mediadors que condueixin la proposta els donarà moltes pistes sobre com abordar la conversa i en quin sentit, així com la diversitat de temes i possibilitats que emergeixen de la proposta.
Després es proposa un sessió pràctica en la qual es convidarà a lxs estudiants, que des de l'acció i usant les seves veus individuals i la seva veu col·lectiva com a grup, al fet que facin una petita performance, que serà registrada per una càmera, de manera que puguin produir una peça audiovisual que continguin maneres de fer similars a les de les peces audiovisuals vistes en les sessions un i dues, o inventi altres maneres de fer.
Sessió 1
Aquesta sessió a través de dues peces de vídeo se centra en un cas concret, el cas de la violència colonial en relació a la la qüestió de la memòria, el problema de com recordar el que ha succeït en la història.
La matriu colonial no sols és operativa en la relacions entre estats o cultures, les seves lluites de dominació entre sí passades i presents, sinó que la podem reconèixer en totes la relacions interpersonals comunitàries, pel fet que existeixen subjectes, grups o elits que consideren posseir una supremacia que els distingeix dels altres. Per tant abordar com desmuntar i desconstruir la matriu colonial implicaria transformar i eliminar molts processos violents en les nostres relacions socials.
Totes dues peces ens servirà per a aprofundir en el cas d'estudi que es planteja del colonialisme i la qüestió de l'ús de la veu, així com la forma en la qual encarnar o fer pròpia la veu d'uns altres.
— Declinación Magnética. Margen de error (Libros), 2013
Fotograma de Margen de error (Libros de texto), 2013 de Declinación Magnética
El projecte Margen de error del col·lectiu artístic Declinación Magnética aprofundeix en el passat i el present colonial d'Espanya a través d'un enfocament crític dels relats consolidats de la colonització d'Amèrica, tal com es reflecteixen en els llibres de text escolars. Aquest treball és el resultat d'una sèrie d'exercicis col·lectius realitzats amb un grup d'estudiants i professors d'educació secundària espanyola, duts a terme durant tres dies en un set de filmació i gravats en vídeo.
Les dinàmiques dutes a terme en els vídeos de Margen de Error amb els estudiants han estat de dos tipus: d'una banda, exercicis que buscaven fer aflorar idees i representacions instal·lades en l'inconscient, generant situacions de discussió entorn de nocions i conceptes habitualment poc tractats en l'ensenyament de la colonització, com a genocidi o explotació, com és el cas de Margen de error (Libros de texto). I per un altre, exercicis més pautats en els quals els estudiants rebien instruccions per al desenvolupament d'accions concretes de memorització i de posada en escena, totes dues eines importants tant en l'aprenentatge com en la representació del passat, com és el cas de Margen de Error (Memoria 1).
A Margen de Error (Libros de Texto), els estudiants es distribueixen en tres taules amb tres grups de llibres que retraten la colonització espanyola d'Amèrica: llibres de l'època franquista espanyola, llibres actuals de diferents països americans que van ser colònies espanyoles, i llibres espanyols emprats avui en diferents comunitats autònomes. A cada taula se li demanava la cerca i comparativa de referències, representacions i esments de llocs comuns de la història colonial; el resultat recull la diferència del punt de vista des d'on s'escriu la història, i el poder de les editorials a definir una versió hegemònica. En paral·lel a això, els estudiants van rebre la indicació d'intervenir els llibres de manera lliure: retallades, dibuixos, esquinçats i pàgines en negre són el resultat d'aquesta experiència.
— Declinación Magnética. Margen de error (memoria 1), 2013
Fotograma de Margen de error (memoria 1), 2013 de Declinación Magnética
Aquesta peça presenta la declamació d'un assemblatge de textos de Rigoberta Menchú (1982) i Bartolomé de les Cases (1542), que fosos en una confusió de temps històrics, demostra l'actualitat de la violència colonial, distingim que uns textos van ser escrits en castellà antic i uns altres en l'espanyol de la Guatemala contemporània, però el que transmeten sobre la violència colonial contra els indígenes americans és idèntic malgrat el salt en el temps. Al mateix temps posa en evidència les dificultades de l'exercici de memòria col·lectiva, el dispositiu que amaga aquesta performance realitzada pels adolescents que apareixen el vídeo, posa en evidència les dificultats de memoritzar, els balbotejos i errors que aquest cometen en aquests processos, les diferents maneres en les quals cada persona aborda aquestes situacions, amb solemnitat, amb dramatisme, amb malaptesa, sense creença, etc… que podem entendre simbòlicament de la mateixa manera que succeeix en els processos de memòria institucions o estatals.
Sessió 2
Aquesta sessió plateja a través d'altres tres peces de vídeo del catàleg d'Hamaca noves temàtiques, però especialment altres formes i tractaments audiovisuals vinculats amb l'ús de la veu, però també de la imatge en relació a aquest assumpte.
— The Breathing Lesson. Dora García, 2001
Per a aquest vídeo una nena pren unes lliçons sobre tècniques de respiració. Com diu l'autora «deixant la seva respiració (la seva vida) en mans d'una entrenadora». De manera que a través d'un dispositiu senzill, però molt suggeridor el vídeo aborda la qüestió de la confiança en un procés d'aprenentatge, en una situació on cedim el control del nostre cos a un altre. D'altra banda l'entrenament de la respiració és fonamental per a una optimització de l'ús de la veu i les seves capacitats. Una posada a punt de la nostra respiració ho és també de la nostra veu.
— María Ruido. La voz humana, 1997
En aquesta videoacció l'artista aborda la qüestió de la violència del llenguatge. Al mateix temps treballa progressivament amb la qüestió de qui se sent autoritzat per a enunciar-se en públic. En el cas de les dones moltes vegades aquest procés porta amb si la dificultat d'utilitzar les seves pròpies paraules, per a evitar mimetitzar-se o reproduir una cosa no desitjada la dones hauran d'enfrontar-se a l'autoritarisme de qui ostenta habitualment aquest privilegi que els imposa les seves formes i codis, però també inventar-se altres llenguatges i maneres d'ús de la veu.
— Josu Rekalde. Contando con los dedos de una mano, 1996
Aquesta obra com les anteriors també utilitza la veu, la veu en off de l'artista que funciona com a narrador, però en aquest cas no ens mostra el seu rostre o el d'altres persones sinó unes mans. Per tant ens ofereix una estratègia bastant diferent dels anteriors vídeosen l'ús de la imatg . El punt de partida són «les mil paraules que es diu pot representar una imatge» per a assenyalar l'oblit de la memòria històrica. La narració fa al·lusió als processos de violència des del poder del nostre context en un passat recent i en la nostra història, sense explicitar esdeveniments concrets, sinó accions i comportaments que es repeteixen en tots els contextos i cultures, de manera que l'obra suposa una reflexió de caràcter antropològic.
El vídeo s'estructura com una confessió íntima que revela la impossibilitat de l'ús de certes imatges, entre altres raons entenem que per les conseqüències ètiques que suposaria mostrar-les públicament. En aquest sentit el poderós ús poètic d'altres imatges, les de les mans en diferents posicions, té la capacitat de comunicar allò que quedaria anul·lat si l'artista hagués decidit utilitzar imatges més explícites al costat de la seva veu.
Sessió 3
Aquesta sessió és exclusivament pràctica s'articularà proposant als participants la següent partitura artística:
Seleccioneu un text que us agradaria declamar en públic de manera col·lectiva. (Potser és convenient que qui faci la mediació tingui previstes diverses propostes per a evitar que una falta de decisió del grup en aquest sentit paralitzi la realització de l'acció, també es poden usar alguns dels textos que han utilitzat lxs artistes dels vídeos vists en les sessions 1 i 2, o bé de l'apartat d'imatges i vídeos de referència)
Inventeu i decidiu una forma per a distribuir entre todxs lxs partipants el text (per parts, per fragments, si es va usar tot el text o només una part, etc..)
Inventeu i decidiu una acció o accions en la qual cada participant utilitzarà la seva veu i que relació establirà aquesta veu amb les veus de lxs altres participants.
Inventeu i decidiu una forma o formes amb les quals cada participant utilitzarà o no utilitzarà el seu cos en l'acció imaginada.
Penseu com la càmera gravarà i registrar l'acció, què gravarà? Com no hi haurà temps per a fer una edició més complexa del vídeo, tingueu en compte que la peça audiovisual resultant s'edita mentre es grava, és a dir, decidiu molt bé l'ordre d'enregistrament, perquè aquest ordre serà el del muntatge de la peça també.
El grup de participants té la llibertat d'afegir alguna altra pauta o exigència a aquesta partitura que es decideixi de manera col·lectiva.
Per tant, per a la seva realització es necessitarà una càmera de vídeo i un trípode, així com els cables de connexió de la càmera amb un ordinador per a poder mostrar el resultat de l'enregistrament als participants una vegada acaba l'acció.
BIBLIOGRAFIA
— Julia Bryan-Wilson, Jeannine Tang, Lanka Tattersall: Sharon Hayes. Edit. Phaidon. 2018
— Declinación Magnética: Hasta que los leones no tengan historiadores.... Edit. Madero de Madrid y Ayuntamiento de Madrid. 2014
— Suzanne Treister y Susan Hiller: The books Monica Ross—Ethical Actions: A Critical Fine Art Practice. Edit. Phoenix Brighton. 2019
Col·laboren
