La recuperació de materials fílmics preexistents, elaborats sota criteris artístics decantats cap a la recerca estètica o la crítica ideològica, és una pràctica habitual en el camp de l’experimentació fílmica i la videocreació.

Found footage és l’expressió anglosaxona més utilitzada per designar produccions audiovisuals que recuperen sons i imatges en moviment alienes, sota nous criteris, tant semàntics com expressius. Revelar una nova manera de percebre –visual i auditivament– els materials originals, per tal de manifestar consideracions artístiques no exemptes de postures crítiques, és una de les principals inquietuds d’aquells i aquelles que s’apropen al reciclatge audiovisual.

L’omnipresència de vídeos digitals en l’actualitat i la seva constant disseminació a través de la xarxa d’internet, és un bon pretext per debatre a l’aula els mecanismes que els generen, contrarestant-los mitjançant muntatges propis. D’aquesta manera la proposta descrita a continuació es presenta com un exercici teòric i pràctic que planteja la possibilitat de subvertir les produccions audiovisuals dels principals mitjans de comunicació de masses, creant noves produccions derivades d’elles.

Qüestionar l’exposició audiovisual a la qual estem sotmesos/es en tant que usuaris/es de la xarxa d’internet –amb els dispositius mòbils o els ordinadors– i en tant que consumidors/es de productes televisius o cinematogràfics –a l’àmbit domèstic o al cinema–, és un dels principals reptes que es plantegen. Adquirir un esperit crític respecte el vídeo digital, mitjançant el desplegament d’un exercici de muntatge, susceptible d’analitzar-se en relació a l’especificitat del llenguatge audiovisual, és un dels atractius principals de la pràctica.

Assimilar coneixements contrastats sobre les operacions que s’esdevenen darrera de qualsevol missatge audiovisual és un dels objectius d’aquesta proposta educativa. Per fer-ho serà convenient observar de quina manera els i les cineastes experimentals, els videocreadors/es i els i les artistes audiovisuals han optat per apropiar-se d’imatges amb finalitats artístiques i actituds rupturistes.

Proposta reflexiva

El found footage existeix des dels inicis del cinema. L’apropiació de materials fílmics no originals, sota criteris divergents als aplicats inicialment, és un gest habitual en el camp del documental de compilació, dels reportatges amb imatges d’arxiu i de les propostes cinematogràfiques de creadors com Joseph Cornell o Bruce Conner. Durant les dècades dels anys setanta i vuitanta del segle XX l’ús del desmuntatge d’imatges –en formats fílmics subestàndard (super 8 i 16 mm) o en la videografia analògica– assoleix un dels seus punts àlgids. El context artístic de les galeries i els museus, junt amb les projeccions alternatives a la indústria cinematogràfica i les mostres de festivals experimentals, legitimen l’existència d’aquesta tendència.

A partir de l’existència de la tecnologia digital i del seu lligam amb la xarxa d’internet, s’incrementa la facilitat per visionar, descarregar, transformar, pujar i compartir continguts audiovisuals. El fet de que el núvol digital es pugui utilitzar com a una base de dades amb continguts audiovisuals il·limitats, lligat a l’opció de fer-se un compte propi a alguna plataforma que permeti disseminar vídeos –especialment YouTube i Vimeo–, ajuda a entendre l’increment exponencial de possibilitats en l’esfera del reciclatge audiovisual online.

Actualment doncs, els materials audiovisuals apropiats s’han de considerar més aviat buscats (searched) que no pas trobats (found). Però més enllà d’aquest fet, el què val la pena remarcar és com les visions personals dels i les artistes visuals transgredeixen els codis dels mass media per oferir noves perspectives que expliquin altres realitats a partir del propi entorn.  

L’apropiació de sons i imatges en moviments sota criteris estètics és una operació que podríem classificar en funció dels espais on es presenten les obres. Així, més enllà dels termes que defineixen subgèneres al voltant del found footage (perfect films, culture jamming, scratch video, etc) el què cal tenir en compte és de quina manera les noves manifestacions venen determinades pels llocs on es mostren les peces.

Si inicialment el found footage el trobem en els remuntatges propis del cinema d’avantguarda i el cinema experimental –desenvolupat principalment a la sala fosca cinematogràfica– posteriorment, amb la consolidació del vídeo i la multiplicació espacial de les videoinstal·lacions, els remuntatges fan actes de presència al cub blanc de les galeries d’art i dels museus d’art contemporani. És amb la consolidació de la participació dels usuaris/es i de la versatilitat de l’internet 2.0 quan aquests tipus de pràctiques videogràfiques s’expandeixen de manera il·limitada exclusivament a la world wide web.

En l’àmbit espanyol cal remarcar el paper de certs artistes catalans presents al catàleg d’HAMACA que, a mitjans dels anys setanta, utilitzen fragments fílmics de segona mà per produir noves obres cinematogràfiques –és el cas de l’Eugènia Balcells i de l’Eugeni Bonet amb la pel·lícula 133 (1978-79)– o revisen l’emissió de programes televisius per transformar els seus missatges –tal i com succeeix a alguns dels vídeos inicials d’Antoni Muntadas, com el work in progress Political Advertisements–. Amb l’arribada de les eines digitals, diversos creadors i creadores de tota la geografia peninsular (María Cañas, Alberto Cabrera Bernal, Florencia Aliberti, Eli Cortiñas, etc) estableixen aproximacions a la història del cinema, la televisió i el vídeo a través de visions personals que entrecreuen fragments de documentals, ficcions, publicitat o programes televisius per demostrar la flexibilitat d’uns materials divergents que permeten estructurar discursos unitaris.

El reciclatge audiovisual és doncs un àmbit de recent actualitat ja que gràcies a la democratització de la tecnologia digital –l’accessibilitat de les eines d’edició per ordinador– resulta senzill transformar els missatges que amaguen les produccions fílmiques i televisives pretèrites mitjançant postures que posin en crisi el seu poder de fascinació –allò que MarshalL McLuhan va resumir en la cèlebre frase “the medium is the massage” (el mitjà és el massatge)–.

Propostes pràctiques de treball a l’aula

Una primera proposta didàctica tindria una vessant més analítica i consistiria en una pràctica escrita on s’estudiés, des d’un punt de vista teòric, algun dels vídeos del catàleg d’Hamaca que treballen la noció de found footage. Identificar la procedècnia de les imatges originals, utilitzades a la nova peça; determinar el criteri aplicat per l’artista a l’hora de fer-ne una nova lectura; considerar el grau de qualitat del nou muntatge en funció del ritme visual, el treball sonor i el misstage transmés; i, finalment, fer-ne una valoració personal on s’indiqui el marge de rebuig o plaer que produeix el seu visionat, serien alguns dels apartats a tractar en aquest text.

Aquesta crítica videogràfica argumentada es posaria en comú amb les altres opinions dels alumnes per tal d’encetar un debat on es comentessin les tensions existents en aquest tipus de peces. Així la discussió plantejada podria girar entorn de tot un conjunt de conceptes oposats: originalitat/còpia, apropiació/innovació, alta cultura/cultura popular, etc. A l’hora de comentar en veu alta les impressions suscitades pels vídeos de reciclatge s’haurien d’establir vincles no només amb el llenguatge audiovisual dels mitjans de comunicació de masses (cinema i televisió), sinó també amb les diferents tendències que sorgeixen en l’art contemporani a partir de les segones avantguardes. És en aquest diàleg continuu entre el cinema de ficció, el cinema documental, la producció televisiva i les múltiples variants dels moviments artístics lligats al cinema d’avantguarda i el videoart, on cal trobar l’essència del found footage.

Després d’aquesta breu investigació històrica respecte a la tradició del cinema d’apropiació és el moment de plantejar una pràctica personal i individual que explori les particularitats d’aquest tipus de produccions. Realitzar un breu muntatge en vídeo digital, a partir de registres audiovisuals descarregats de la plataforma YouTube o d’archive.org, i mitjançant l’ús de qualsevol programa d’edició per ordinador que estigui a l’abast (Adobe Premiere, Final Cut, iMovie, etc), és el següent pas de la pràctica. Aquesta segon apartat completa el bloc educatiu a través d’un exercici d’edició que queda dividit en diferents fases:

1. Recerca online del material que es vol descarregar i a partir del qual es vol experimentar. Accedir a la web archive.org on es poden utilitzar, gratuïtament, arxius de vídeo i d’àudio, lliures de drets d’autor.
2. Pensar de quina manera es volen modificar aquests continguts, tenint en compte possibilitats relatives tant a les imatges, com a les veus, els efectes sonors, els intertítols i les músiques. Fer un esquema, esbós o diagrama sobre un full on es puguin visualitzar les idees inicials. Es recomana determinar una duració específica pel nou vídeo (per exemple 1, 5 o 10 minuts) per tal de treballar amb criteri les eines d’edició digital.
3. Importar els arxius a un programa de postproducció. Utilitzar les eines bàsiques de retallar, enganxar, copiar, canviar velocitats, introduir textos, etc. per manipular i transformar els plans dels vídeos utilitzats.
4. Polir la peça perfeccionant la banda sonora i introduïnt tant un títol inicial com uns títols de crèdit finals.
5. Projectar a l’aula totes les peces videogràfiques realitzades després d’una breu presentació de cadascuna d’elles.
6. Pujar el nou muntatge audiovisual a algun compte de YouTube o Vimeo, indicant les fonts originals dels metratges fílmics o de les peces videogràfiques usades.

Fer un balanç final de la pràctica on es comentin quines han funcionat millor i quines pitjor. Especificar a què és degut que certes peces resulten més vàlides que altres, en tant que creacions artístiques que proposen nous missatges derivats de vídeos anteriors. Estudiar quines han estat les dificultats a l’hora de configurar nous continguts audiovisuals sense poder afegir imatges originals. Determinar si val la pena moure la peça pel circuit de festivals dedicats a projectar vídeos d’apropiació com el Festival of (In)Appropiation de Los Ángeles o les Jornadas de Reapropiación de Ciutat de Mèxic, entre d’altres.

BIBLIOGRAFIA
– Bonet, Eugeni (Ed.) Desmontaje: Film, Vídeo / Apropiación, Reciclaje. Institut Valencià d’Art Modern.València, 1993.
– Evans, David (Ed.) Appropiation. Documents of Contemporary Art. Whitechapel Gallery. London, 2009.
– García López, Sonia y Gómez Vaquero, Laura. Piedra, papel y tijera. El collage en el cine documental. Documenta Madrid. Madrid, 2009.
– Weinrichter, Antonio. Metraje encontrado. La apropiación en el cine documental y experimental. Festival Internacional de Cine Documental de Navarra. Punto de Vista. Gobierno de Navarra. Pamplona, 2009.
– Wees, William C. Recycled Images. The arts and politics of found footage films. Anthology Film Archives. Nova York, 1993.

RECURSOS ONLINE
Archive.org: https://archive.org/
Festival of (In)Appropiation: http://festivalofinappropriation.org/
Found Footage Magazine: http://foundfootagemagazine.com/
Jornadas de Reapropiación: http://xool.x10.mx/jdr/

Col·laboren