El poder està fet d'afectes tristos. Els qui ho exerceixen i sobre els qui s'exerceix, rols normalment intercanviables, estan regits per foscos humors biliars. Les necro-polítiques actuals no sols s'articulen a través d'ideologies econòmiques, jurídiques o militars, sinó que també es duen a terme des del govern de les emocions. La depressió, el ressentiment, la por, la solitud o l'estrès són estats anímics dirigits a la pèrdua d'agència comuna, el replegament davant l'ordre donat, i la desconfiança cap a canvis susceptibles de revertir les causes del propi malestar. D'altra banda, ens venen com a positives emocions resultat d'un perpetu estat d'addicció a la dopamina, creant així una ficció espectacular de felicitat monetària, però el mecanisme ciclotímic de la qual està fet en consumir-se aquesta suposada alegria de la mateixa bajona o afectes del poder.

Enfront d'aquesta violència emocional, i si el poder està fet d'afectes tristos, quins són els afectes del contrapoder? Qualsevol dissidència, tot “no” o “així no”, tanca potències fetes d'emocions alegres com la ira, l'empatia o la solidaritat. Llavors, són avui possibles les alegries crítiques? Com articular socialment alegries crítiques capaces d'afirmar alternatives polític/emocionals? Com podríem exercitar-les en comú? Per a aquesta ocasió, Fernando Gandasegui i Carolina Campos ens plantegen l'exercici de les alegries crítiques* en les arts performatives actuals, camp on desenvolupen les seves recerques.

Els afectes tristos van aconseguir censurar Rocío (1980), de Fernando Ruiz Vergara, un dels documentals més valents i un dels retrats més tenebrosos i representatius del poder a Espanya, tant que avui dia segueix sense haver rebut justícia restaurativa. En aquesta sessió podrà veure's Descartes, un treball de Concha Barquero i Alejandro Alvarado a partir de les restes descartades de Rocío.

Fernando Gandasegui

Descartes (Concha Barquero i Alejandro Alvarado, 2021) és una peça realitzada a partir de la recerca que els seus autors es trobaven realitzant en 2016 sobre la pel·lícula documental Rocío i la seva censura. En una visita a la Filmoteca Espanyola a la recerca d'informació, entre els materials dipositats en els seus magatzems van trobar 260 rotllos de negatiu de 16 mm. Eren els descartis del muntatge, el metratge que va quedar fora de la versió final. Després de 40 anys, les imatges oblidades d'una pel·lícula prohibida cobren vida.

*L'alegria crítica com a marc de recerca va ser articulada inicialment en diàleg entre Carolina Campos, Marta Echaves i Fernando Gandasegui. 

Lloc: Santa Mònica, Espai Bar (Barcelona)
Data i horari: 30 de setembre, 19:00 h
Preu gratuït, entrada lliure fins a completar aforament.

Fernando Gandasegui és artista, comissari i investigador en arts performatives. Va ser coordinador de Teatre Pradillo i va formar part del seu equip de direcció artística. Ha comissariat el Festival Domingo a La Casa Encendida, Lo que nos mueve a La Caldera, Secuencia a Fabra i Coats Centre d'Art Contemporani, Desbordes: otra historia del ojo al Festival Punto de Vista, Eléctricas utopías en la noche púrpura al Injuve, La Plaza en Verano de Matadero i programes de residències en el Centre Cultural d'Espanya a La Paz. El seu treball artístic forma part de la Col·lecció del CA2M i de l'Archivo de creadores de Matadero i s'ha presentat en nombroses institucions nacionals i internacionals. Va formar part del col·lectiu Playdramaturgia i ha estat artista resident en La Caldera, Graner, o L’Estruch. Ha escrit els programes de mà de Teatros del Canal o Conde Duque, i publicat en catàlegs com Querer parecer noche (CA2M). Imparteix classes i tallers en contextos com el Bar Yola al costat de Javi Cruz. Actualment codirigeix Teatron, on també publica en el seu blog.

Carolina Campos és brasilera i viu a Barcelona. El seu treball se situa entre la performance, dramatúrgia, pedagogia i comissariat. En 2024 va publicar el llibre Interrogar el Acompañar (L.I.O., Impremta Oberta). Ha acompanyat a artistes com Calixto Neto, Volmir Cordeiro, Sara Manubens, João Lima i Adaline Anobile, entre altris. Acompanya processos pedagògics i de creació en centres com Graner, La Poderosa, La Capella i La Caldera. Col·labora en el projecte de formació i recerca en il·luminació escènica Matéria Leve a Lisboa. Va ser co-comissària del PACAP5 (Fórum Dança, Lisboa). Com a creadora, va desenvolupar obres amb Márcia Lança, João Fiadeiro, Luciana Chieregati i Ibon Salvador. Va ser resident en Graner, La Escocesa i La Caldera, i és artista associada de Vagar (PT). Participa en la recerca de la Composición en Tiempo Real des de 2012.

Per alegries crítiques és part del programa Com continuar creient en el poder de la gent.

Aquesta sessió forma part del programa anual Dimarts de vídeo en el Santa Mònica.