Per començar a pensar

Començarem per allò més bàsic, fent-nos algunes preguntes que es poden posar en comú:

• Què fa que una família sigui una família?
• Quines funcions són necessàries per considerar que un grup de persones és una família? Es tracta de la configuració, de les normes que la regeixen, dels papers que cadascú ostentem en ella, de la genètica, de la biologia?

El concepte de família proposat per Minuchin i Fishman (1984) la defineix com un organisme viu, compost per alguna cosa més que la simple suma dels individus que hi conviuen. La família satisfà dos objectius a través de les seves funcions: un d'intern, de protecció psicosocial dels integrants, i un altre d'acomodació a la cultura i transmissió d'aquesta, de caràcter extern (Minuchin, 1974).

Aquesta definició em sembla molt adequada perquè ens ajuda a pensar en una mena de família que no ha de complir els cànons tradicionals per ser considerada família. Avui dia, amb la caiguda de la institució del matrimoni, de la família nuclear i amb la normalització dels nous tipus de família, cal posar el focus en la vessant funcional per poder definir altres tipologies de grups familiars que puguin acollir a les noves configuracions.

Visionat proposat:
→ The Humans, de Stephen Karam

La falta i el desig

Però segueixi la configuració que segueixi, la família és essencial per al desenvolupament i, com no podia ser d'una altra manera, les coses que tenen tanta importància han de deixar la seva marca. Per tal que el creixement es produeixi és important no tan sols allò que es dona —les abraçades, les mirades, el menjar, la higiene, l'escalfor, la llar—, sinó també tot allò que no es dona, les coses que es van treient poc a poc per encoratjar l'autonomia.

El pediatre i psicoanalista Donald Winnicot va encunyar el concepte mare prou bona, que avui dia resignifiquem amb família prou bona, i que fa referència a les famílies que són capaces de recollir les necessitats de benestar i emocionals de les seves filles, de contenir-les emocionalment en les seves angoixes i pors. Però una família prou bona ha de contenir, moltes però no totes les vegades, perquè d'aquesta manera les nenes puguin incorporar també l'experiència de frustració i així poder integrar els recursos necessaris per regular-se emocionalment i sentir-se capaços de sostenir un cert grau de malestar, que anirà augmentant amb l'edat i l'autonomia.

Naixem d'un úter amb la sensació de formar part d'un tot que cobreix les nostres necessitats. Els nadons, abans de néixer, viuen una sensació de plenitud que mai més es torna a experimentar una vegada llançats a la vida. Després del naixement ve la separació: a poc a poc ens fem conscients —amb una eines molt precàries, ja que el cervell encara ni tan sols ha acabat de desenvolupar-se— que no tenim tot el que necessitem, que l'aliment es fa esperar, que de vegades fa fred, o que el bolquer està mullat. Aquests moments d'incomoditat posen en funcionament el mecanisme de falta i desig. Desitgem perquè ja no tot està cobert i és aquest desig el que posa en marxa la vida. Diguem que la família ha d'il·lusionar-nos per a després desil·lusionar-nos gradualment.

Visionats proposats:
→ Mis padres en el espacio de Jonathan Millán
→ La veda de Paco Chanivet
→ Un viento roza tu puerta de Jorge Castrillo

La traïció i l'herència

Aquesta desil·lusió no sols ocorre en la primera infància: és un moviment continu d'anades i vingudes, cada cop en capes més profundes del vincle, que ha de donar-se al llarg de tota la vida familiar. Primer s'idealitza als pares com a guia de vida, els seguim en tot perquè són els millors. Després se'ls desidealitza gradualment i sortim al món. Aquesta primera sortida es dona en l'adolescència, en la qual ens vinculem amb els nostres iguals de manera fèrria per poder deixar de banda a la família i començar a individualitzar-nos. Mentrestant, la família ens ajuda a construir un espai intern on en solitud podem ser una companyia bona i segura per a nosaltres mateixes; i per això cal passar de la il·lusió i seguretat de la família a poder trair el vincle.

Constanza Michelson diu en el seu podcast El oficio de vivir: “Els mites estan fets de pares que volen matar als seus fills perquè no els substitueixin. I, clar, de fills que desitgen matar al pare —al cap i a la fi, tots som fills, devem alguna cosa a l'origen i alhora hem de trair aquest principi per a fer una vida pròpia”. D'això potser es tracta l'herència: de tenir un origen que trair, una base sobre la qual construir una cosa diferent a l'heretat per a no quedar-nos atrapats donant tornades en els anhels i traumes dels orígens i, així, poder evolucionar cap a un lloc diferent.

Preguntes per a pensar:

• En quin moment has sentit que havies d'abandonar / trair al sistema familiar per començar a pertànyer a un sistema propi?
• Què és per a tu l'herència?
• Et sents pressionada a fer una cosa específica amb la teva herència?

Visionats proposats:
→ Aparición de mis padres en un vaso de Jonathan Millán
→ Amor siempre de Maider Fernandez Iriarte
→ Las cosas de la vida son así y no le des más vueltas a la bicicleta de Raúl Cuevas
→ La familia del artista no le comprende de Juan Crego
→ Verme obligado a tener que recordar así a mi madre de Jonathan Millán

Afecció

Que siguem capaces de fer una cosa diferent amb la nostra herència i per tant fer una vida pròpia depèn molt de l'estil d'inclinació que desenvolupem en la infància. La teoria de l'afecció, que va ser desenvolupada en els anys seixanta pel psicoanalista John Bowlby i la psicòloga Mary Ainsworth, és una pedra fonamental per entendre la importància de les dinàmiques familiars en com ens relacionem afectivament al llarg de la nostra vida adulta.

En línies generals, el que desenvolupa aquesta teoria és que el tipus de relacions que estableixen les persones que cuiden de nosaltres quan som nadons afecta a com ens relacionem afectivament la resta de la nostra vida. M'explico: l'afecció és un tipus de vinculació profunda, que dura en el temps i que es caracteritza per la sensació de seguretat. Segons el psicoanalista, aquest vincle té una funció de supervivència ja que ajuda al fet que la mare, pare o cuidador romangui prop del nadó assegurant-ne les cures per al desenvolupament de la vida.

És fàcil observar en la cura diària de les nenes com es posen de manifest les següents conductes que demostren com funciona la relació d'afecció: serà senzill observar el repertori de conductes del nadó que busquen la proximitat del cuidador (plorar, mamar, enganxar-se físicament, buscar el tacte de l'adult, buscar la mirada d'aquest, etc), o la cerca de la figura de vinculació per poder explorar l'ambient de forma confiada. Això ho veiem quan, per exemple, la nena crida als seus pares perquè la miri mentre es tira per un tobogan o quan demana que se li doni la mà per fer un salt. Quan la nena, davant una situació que percep de risc o perill, acudeix als seus cuidadors per ser protegida, el que es coneix com safe heaven.

Es podria dir que l'única cosa que pot fer la nena per sobreviure és tenir un fort radar, prou agut, com per estar sempre atenta per fer coses que captin doblement l'atenció dels seus cuidadors. I el fet d'estar tan pendent de la relació que s'estableix amb els seus cuidadors fa que aquesta primera relació s'internalitzi fins a tal punt que, gairebé inconscientment, la resta de la nostra vida buscarem relacions que s'hi assemblin. Ara vegem els tipus d'afecció, que a grans trets, podem desenvolupar:

• Afecció segura: Podem dir que seria l'estil més desitjable. El nen té la sensació d'incondicionalitat dels seus cuidadors. Aquests apareixen de manera reiterada, cobrint les seves necessitats bàsiques, incloent-hi les seves necessitats afectives. És a dir, a més a més de cobrir les necessitats d'alimentació i higiene, els cuidadors es comuniquen amb ells, els parlen, els toquen, mantenen contacte visual i es mantenen atents. D'aquesta manera, les nenes internalitzen la seguretat viscuda amb els cuidadors fins a tal punt que, quan aquests no estan disponibles, són capaces d'esperar la seva arribada sense sentir-se amenaçades, perquè saben que sempre acaben apareixent i es senten segures encara que aquests no hi siguin momentàniament. Mentre esperen, a més, se senten prou segures per continuar explorant l'entorn i interactuar amb les persones que sí són presents. A més, les nenes amb aquesta mena de vincle, quan la figura principal torna després d'una absència, són capaces de reconnectar emocionalment gairebé immediatament —el que indica que són nenes que es mostren flexibles davant les anades i vingudes. Això ajuda tant a la sensació de sentir-se emparades com a desenvolupar l'autonomia, que és un aspecte fonamental per a un desenvolupament emocional mitjanament saludable.
   
• Afecció insegura evitativa: En termes generals, les nenes que desenvolupen un tipus de lligam que tendeix al evitatiu no han tingut un vincle segur amb els seus cuidadors o potser han estat rebutjats davant els primers intents d'establir-hi proximitat. Han assumit que no tenen un adult disponible capaç de cobrir les seves necessitats de seguretat, tant bàsiques com emocionals. Aquestes nenes desenvolupen una falsa aparença d'autosuficiència i no deixen d'explorar l'ambient en absència de la figura d'aferrament – la qual cosa, encara que lluny de la realitat, pot confondre's amb un temperament de calma. En general es mostren impertorbables davant el retorn de la figura d'aferrament — no vol dir que no ho desitgin, sinó que no confien que aquesta figura acudeixi per tranquilitzar-los. Són nenes que mostren un nivell d'estrès fisiològic més alt que les que compten amb una vinculació segura. D'altra banda, al no haver tingut les necessitats emocionals cobertes, poden ser nenes a les quals els costi entendre i fer entendre allò que senten.
   
• Afecció ansiosa ambivalent: Dins d'aquest tipus de lligam es pot observar com els cuidadors no han cuidat d'una forma consistent. A vegades apareixen, a vegades no i a vegades poden resultar un perill. També és possible que els cuidadors estiguessin tan angoixats per no sentir-se capaços de transmetre seguretat als nens que traspassessin aquesta mateixa angoixa, projectant als infants la sensació d'inseguretat. És important ressaltar que aquestes absències o posades en perill s'han de donar de manera repetida, tant que l'infant no confiï en les capacitats dels seus cuidadors. Això genera una sensació d'incertesa ja que no sap quins són els moments en què sí serà calmat. Solen ser nenes que estan sempre atentes als moviments dels pares, vigilants davant els canvis i les absències. Són precisament aquestes absències les que viuen de manera molt angoixant, el que fa que tampoc no es calmin fàcilment quan tornen els cuidadors.

És fàcil d'imaginar com el tipus de vincle de les cuidadores pot arribar a influir en les cures que hi dediquen a les seves filles, i per tant la roda continua girant descontroladament. El tipus de lligam és una cosa que es pot treballar al llarg de la vida, amb les persones de la nostra comunitat, la gent que volem, parelles, etc, però és important fer-ne un treball conscient perquè l'herència de les nostres filles no estigui tan brutalment determinada per la nostra.

AUTORA

Jara Pérez és psicòloga psicoanalista i divulgadora. Autora de La locura como superpoder editat al 2019 per Cúpula libros (Planeta), ha coordinat el fanzine Fango en el qual diferents autors parlen del seu patiment i vulnerabilitat emocional. Durant 2019-2020 va dur a terme el projecte @enelfango, un espai públic en xarxes socials destinat a la visibilització del malestar emocional. En l'actualitat investiga i escriu sobre temes relacionats amb el dol, la imatge i la literatura.