(                                                  )

ESTAN CECS NOMÉS VEUEN IMATGES
diu Abu Ali recitant, el vers de Mahamud Shabistari,
poeta sufí del segle XIV al Jardí dels Misteris.
ESTEM CECS NOMÉS VEIEM IMATGES

Les imatges a les quals es refereix
no són només les de les pantalles externes,
sinó també, les del nostre pensament.
I el pensament no és la Realitat.

És senzill, però no fàcil.
Tota tradició espiritual desitja estar d'acord amb la Realitat,
i estar-ho, genera felicitat i pau comuna.

Les imatges són representacions, re-presenten,
i ho fan alimentades per un JO que es protegeix etiquetant l'existència
i fent-les passar per Realitat.

És senzill, i una mica més fàcil.
Cal aturar-se i tancar els ulls per Veure.
Cal cuidar el Jardí dels Misteris.

******

La meva àvia era andalusa i bona cuidadora de jardins.
Els va dibuixar fins a la seva mort, amb una minuciositat exquisida
que només el major tresor li podia oferir: El Temps.
Quan vaig viure a Granada volia viure o en una Cova o en un Carmen a l'Albaicín.
Els Cármenes, edificis d'origen àrab comunals, mostren façanes austeres i senzilles,
i per dins: fonts, arbres, flors, animals, persones.

Carmen ve del àrab “karm” que significa “vinya” i també “verger”,
hort fèrtil que, en la tradició cristiana, és símbol del paradís.
Al mateix temps que el vel, els Cármenes cultiven una cultura de riquesa interior, d’intimitat, de…

Abu Ali ens mostra imatges que intenten no ser-ho.
Visions. Viatges. Migracions interiors.
Ens mostra diverses persones, paisatges, devocions, comunitats, rituals, núvols.

Núvols.
Els núvols són les imatges que tapen la ment base.
El reflex de la lluna en el cubell d'aigua.
La ment discursiva que genera un JO,
separat de l'ALTRE,
una IDENTITAT separada de l'ALTRA.
La il·lusió de la Dualitat.

Les imatges maten qualsevol tipus d'experiència, deia el Krishnamurti.

Abu Ali parla de la imatge com a vel, no aquell que protegeix un jardí interior,
sinó aquell que No permet realment Veure.
Vel com a presó perceptiva que impossibilita qualsevol Diàleg Real,
aquell que transforma i genera un Nosaltres.

******

En la Hiperrealitat contemporània, s'aguditza el creure'ns que la Realitat és imatge,
és a dir, pensament, definició,
i alhora, fem que la Realitat encaixi en les nostres imatges.
Allò de «fer que la ficció suplanti la Realitat i que la Realitat s’amoldi a les imatges», diu Abu Ali.

Veiem i veiem la nostra imatge mental,
el que volem trobar, no el que ÉS.
No el que pot esdevenir mitjançant la Relació,
que implica un destruir-nos i reconstruir-nos constantment
als ulls dels
altres-nosaltres.

******

Les multinacionals de la indústria tecnològica i militar ho saben molt bé,
saben del perill de la Relació, de l'Amor i de la No Discriminació,
saben de la importància per al Sistema de les identitats i de la Ceguera HD.

Aquesta Ceguera contemporània ens arriba en forma de ulleres de Realitat expandida. Ulleres que en uns anys ens permetran, al veure el carrer, expandir la informació de l’exterior a gust a través d’un objecte físic percebut per la vista.
Ni Cronenberg tu! :)
ELS VELS ES FAN MÉS GRUIXOS.

******

Mai veurem a ningú,
només les nostres cerques a Google expandides al món físic.
Cap espontaneïtat possible en el sistema extern i intern.
Cap disrupció.
Cap Relació.
Cap Vida.

I tot perquè el nostre Jo, Jo-1, Jo-Corporació, Jo-Nació no es trenqui, perquè…
QUIN DOLOR QUE LA NOSTRA IMATGE ES TRENQUI.
LA NOSTRA IDENTITAT I PROJECCIONS!
LA NOSTRA FICCIÓ DE SEGURETAT A TRAVÉS DEL DINER I EL PODER!

QUE TARD O D’HORA ES TRENCARAN!
PER MOLTA ULLERA DE REALITAT EXPANDIDA QUE TINGUEM!

Es meu al·lot Lama Rinchen va dir:
Agraeix que la teva identitat i projeccions es trenquin,
perquè estaran alineades amb la Realitat,
aleshores doblement gràcies <3

Quin poc espai deixem per a la Relació!
Poc espai per a la introspecció i per a la mirada íntima,
—amb une mateixe i amb els altres—
per a l'escolta atenta,
poc espai per a l'Amor,
que és del que depèn la Vida mateixa.

Viatgem i «portem un preservatiu cultural posat», diu l’Abu.
El viatge que ens ofereix a través del seu vídeo és de la RELACIÓ,
el de la Transformació, el de l'ocell anomenat Abubilla
que en la poesia àrab i persa,
és símbol de viatge iniciàtic,
aquell que és capaç de veure més enllà de les imatges,
dels estereotips que projectem quan veiem,
al no veure, al suposat altre.

Veiem un home assegut a terra.
El veiem?

La noció de pobresa és un constructe neoliberal de la «pel·lícula màster, que s’ha de trencar», dirà l’Abu. Quan la pobresa és la que té la cultura occidental incrustada en el cor, amb la seva ceguesa i carència afectiva absoluta, que intenta sense èxit ser saciada a través d’un constant exhibicionisme i extermini, d’un cicle de vòmit i golofreria insaciable.

En budisme se'n diu Samsara,
el cicle incessant de sofriment generat pels vels mentals,
que sustenten el somni del Jo o Ego i de la Dualitat,
i que porta a la set de Poder i acumulació material per sobre de tot.

Ens mengem el món sencer i, tanmateix, no ens penetra,
cap relació íntima succeeix,
cap Amor.

Diu Sant Joan de la Creu en el vídeo d'Abu:
Buscando mis amores, yré por esos montes y riberas;
ni cogeré las flores, ni temeré las fieras,
y passaré los fuertes y fronteras.

TOTA MÍSTICA ÉS UNA RELACIÓ ÍNTIMA,
un viatge interior d'autocontemplació,
de no aferrament a les flors i no rebuig a les feres.
TOTA MÍSTICA ÉS PRIMER UNA RELACIÓ ÍNTIMA,
un viatge interior d'autocontemplació,
ÉS SEGON UN CAMINAR EXTERIOR
amb pensament, paraula i acció,
alineades amb la Realitat.

Tota tradició espiritual sap que la Realitat és compartida,
Íntima però col·lectiva.
Inefable però comuna.

Segons el budisme activista –aquell que desitja no només la il·luminació pròpia,
sinó ajudar a tot ésser humà, animal, planta o mineral a il·luminar-se, és a dir, a eliminar els vels de l'egoisme– la Realitat es basa en tres lleis entrellaçades: la impermanència, la interdependència i l'amor bondadós o compassió.

* Tot fenomen i ésser és impermanent: neix, es desenvolupa i mor.
L'única qualitat de la ment que solidifica els esdeveniments i els éssers és el Jo.
Mort de por davant la no solidesa de res allà fora,
crea conceptes i identitats,
–jo-altre, víctima-executor–
per aferrar-se i tenir sensació de control.

* Tot fenomen i ésser és interdependent: El monjo budista Thich Nhat Hanh l’anomenava inter-ésser. No hi ha cap experiència ni ésser que existeixi de manera independent.
És una coemergència constant, un 3.
L’únic que podem afirmar és la Relació.
I l’únic que no ens permet reconèixer-nos com a 3
és el preservatiu mental al qual es refereix Abu, els vels,
les imatges mentals que operen com a exèrcit del jo-subjecte, jo-gènere,
jo-classe social, jo-raça, etc.

* Tot fenomen i ésser depèn de l’amor bondadós o compassió.
Sabent les dues lleis anteriors, el sofriment no és individual.
La vida mateixa depèn de reconèixer el sofriment aliè com a propi.
De la tendresa amb un mateix davant qualsevol patiment,
de la tendresa amb les altres davant qualsevol patiment.
Qualsevol acte violent, propi o aliè, ve de la no saviesa de les dues lleis anteriors; per tant, si es fa mal, és per no saber.
No saber que la teva identitat és il·lusòria,
que la teva independència és il·lusòria,
i que aquesta ira que ara sents,
si la tractes amb tendresa,
es convertirà en plor
i també desapareixerà.
D’aquí les paraules de Jesús crucificat:
«Pare, perdona’ls, perquè no saben el que fan»
que és també el vers de Mahmud Shabistari:
«Estan cecs, només veuen imatges».

D’altra banda, hi ha un infinit d’accions amoroses que sostenen la vida mateixa,
que depenen de la generositat d’altres éssers.
Milers d’accions generoses ens han pogut reunir avui aquí. <3

******

El budisme tracta, sobretot, de reconèixer la realitat del patiment derivat d’un Jo que va en contra d’aquestes 3 lleis:
la impermanència, la interdependència i l’amor bondadós.
Lleis comunes a qualsevol cultura que no hagi perdut el seu ésser espiritual i la seva consciència sistèmica.

El Jo existeix i és necessari, però ha de ser entès en la seva parcialitat,
aquest jo relatiu Beatriz que ara parla, amb atributs condicionats.
Però més enllà d’aquest, hi ha el que en budisme s’anomena
la ment base o ment prístina:

El cel blau que conté els núvols
El mar immens que conté les onades
L’espai
espai que tot ho acull i res no rebutja,
que no s’aferra a res ni desitja res,
i que no acaba després de la mort física,
sinó que és un continu mental
que porta a la reencarnació, no del Jo,
sinó del Cel, del Mar.

És el que en el camp de les ciències cognitives i la filosofia de la ment es debat com una ment expandida:
més enllà del Jo, més enllà del cervell, i possiblement més enllà de la vida...

Aquella consciència capaç d’observar l’interior de la ment sense identificar-se amb els seus objectes, i que deixa que les lleis de la Realitat es despleguin: impermanència, interdependència, amor bondadós.

Cultivar aquesta consciència o ment base fa que sentim més pau i una sensació de pertinença al món.

******

Segons el budisme, la generositat és L'ACCIÓ de la qualitat interna d'amor bondadós; i és el millor antídot per a l'egocentrisme del Jo, perquè està d'acord amb la Realitat de la interdependència i de la impermanència.
Donar genuïnament el que més s'estima,
és una de les renúncies més importants que podem fer,
perquè dissol la ficció del meu versus el teu i l'anhel de permanència.

Totes les tradicions espirituals tracten la generositat de cor com a entrenament de la RENÚNCIA. Renúncia a les inclinacions i rebutjos que el Jo activa per a reforçar la seva existència independent. En budisme es diuen els 8 dharmas, o preocupacions, mundanes:

Aferrament a les sensacions plaents, a l'acumulació material, al poder o fama, i a les lloances.
Rebuig a les sensacions displaents, a l'austeritat material, a l'anonimat, i a les crítiques.

******

El monjo budista Thich Nhat Hanh, va viure la guerra de Vietnam.
La famosa imatge que va viatjar per tot el món del monjo en flames era company seu. Ell era molt jove quan els EEUU va invair Vietnam. Thich formava part de les joventuts budistes socialistes, un col·lectiu que ajudava a construir escoles rurals, i a ensenyar el Dharma, els ensenyaments budistes. Les joventuts budistes socialistes no estaven ni del bàndol dels comunistes vietnamites, ni del govern neoliberal estatunidenc, demanaven el cessament de la guerra, la pau.
EEUU va bombardejar un poble en la qual treballaven construint una escola, dues vegades consecutives, i van tornar a reconstruir-la per tercera vegada. Deia el monjo que gairebé els va poder la desesperació, però la desesperació és el pitjor dels sofriments possibles, així que la van tornar a reconstruir per tercera vegada. Ho diu també l’Angela Davis en el seu últim llibre L'esperança és l'últim que es perd i el foc necessari per a tota lluita, per a tot canvi, perquè el canvi és una llei natural, i si ens ocupem de sembrar llavors bones en el nostre present, el nostre futur brollarà.
Anys després en una conferència als EEUU, una persona de l'audiència li va cridar al monjo que «en comptes de ser aquí hauria d'estar a Vietnam lluitant contra els EEUU», al que el monjo va contestar, que el que desitjaven era la germanor entre pobles i que possiblement la seva presència era més beneficiosa als EEUU.

Fa 20 anys a Plum Village, el monestir que va fundar a França, feien retirs per a gent palestina i israeliana on practicaven meditació i convivència pacífica.
Meditació per a:
1. Alliberar tensió del cos.
2. Reconèixer les emocions, principalment les aflictives (el sofriment propi i l'aliè).
3. Aplicar la compassió amb les emocions aflictives i potenciar les de benefici.

Escolta i comunicació íntima per a:
1. Permetre l'escolta profunda pròpia i aliena.
2. Permetre un ús de llenguatge amorós amb une misme i amb els altre.

Segons el monjo, la meditació i la comunicació íntima, va permetre a palestines i israelianes acostar-se i conviure de manera respectuosa amb un desig de responsabilitat i restauració pacífica.

El genocidi palestí que vivim avui dia és un límit ètic sense precedents per a Occident. A Occident li han caigut els vels, els vels de la falsa diplomàcia, i se'ns mostra per primera vegada en la història a temps real la cara més brutal del Capitalisme Global, exterminant Palestina, i ara Líban.

Thich Nhat Hanh va participar en la redacció del Manifesto 2000 per a una cultura de pau i de no violència de la UNESCO, escrit al costat de diversos premis nòvels de la Pau. El monjo va ser molt clar, i va demanar el compromís concís de les empreses multinacionals i els governs en la pràctica del Manifest, perquè no quedés en paraules buides. El Manifesto 2000 era molt semblant als 5 compromisos ètics budistes, i diu:

Reconeixent la meva part de responsabilitat davant el futur de la humanitat, especialment
per als nens d'avui i de demà, em comprometo en la meva vida diària, en la meva família, el meu treball, la meva comunitat, el meu país i la meva regió a:

- respectar la vida i la dignitat de cada persona, sense discriminació ni prejudicis;

- practicar la no violència activa, rebutjant la violència en totes les seves formes: física, sexual, psicològica, econòmica i social, en particular cap als més febles i vulnerables, com els nens i els adolescents;

- compartir el meu temps i els meus recursos materials conreant la generositat a fi d'acabar amb l'exclusió, la injustícia i l'opressió política i econòmica;

- defensar la llibertat d'expressió i la diversitat cultural privilegiant sempre l'escolta i el diàleg, sense cedir al fanatisme, ni a la maledicència i el rebuig del proïsme;

- promoure un consum responsable i un mode de desenvolupament que tingui en compte la importància de totes les formes de vida i l'equilibri dels recursos naturals del planeta;

- contribuir al desenvolupament de la meva comunitat, propiciant la plena participació de les dones i el respecte dels principis democràtics, amb la finalitat de crear junts noves formes de solidaritat.

La pregunta és, com continuar creient en el poder de la gent?
Jo diria que cal deixar de creure en el poder de la gent.
De la gent que mou el món.
De la cultura del Jo i de la seva forma actual d'Imperialisme, el Capitalisme Global.
Però aquesta gent són les multinacionals i governs, i també nosaltres.

El conflicte és extern i alhora intern.
Gestionar un conflicte respectuós seria aquell que reconeix la força del Jo en qualsevol de les seves formes –pensament, paraula i acció–;
basat en qualsevol de les seves cegueses –permanència, individualisme, odi–;
ja sigui en uneix misme com en els altre,
i saber tenir autocompassió o compassió,
per a posar límits que evitin l'expansió del conflicte.

I com ho fem?
A través de la desobediència pacífica, interna i externa.
Diu Abu Ali en una entrevista:
«L'única manera de trencar aquest vel és la desobediència. No la desobediència a un poder extern si no la desobediència al poder que reconeixem en nosaltres mateixos. En les nostres vides hi ha una sèrie d'actes, d'acataments que no tenen perquè ser complerts […] Cal començar a buidar les lleis, a no concedir aquests espais al Poder, que considerem extern i que considerem dominant. Aquests espais són els de la Cultura, els de l'Educació, els de la Sanitat, i els del Treball.
Perquè una persona pugui arribar a fer això ha d'haver trencat moltes coses en el seu propi Ser, perquè aquest Poder està en nosaltres, i té moltes formes, molts noms. Té a vegades el nom de la nostra família, té el nom del nostre gènere, té el nom de la zona on hem nascut… A tot això hem de RENUNCIAR, renunciar per a poder Ser […] buidar-nos de tota una sèrie de coses que són les nostres FRONTERES, TOT ESO QUE ENS DEFINEIX ÉS ESO QUE ENS ACABA, TOT EL QUE ENS DEFINEIX ÉS EL QUE ENS TANCA, a tot això cal renunciar, cal OBRIR-SE. […] L'única manera de fer-li “forats a aquesta pel·lícula”, és en primer lloc veure-la “com una pel·lícula”, és a dir “això no és realitat”, tot el que estem veient, consumint, fent, no és Real. La Realitat no pot estar definida, quan una realitat està definida no és Real, és una definició, no? […] No es tractaria tant de Conquistar coses com de Deixar Caure moltes coses, potser així ens podem reconèixer com una cosa no tan SUBJECTA a límits, a races, a gèneres, a…»

Enllaços relacionats

* Toni Serra (Abu Ali) – Interviews
* Toni Serra (Abu Ali) – Sol de mitja nit
* Beatriz Regueira – Plástica Institucional. Una investigación clínica, estética y política
* Beatriz Regueira – Arte, cuerpo y presencia
* ru’a – visiones_visions
* Thich Nhat Hanh – The Art of Being Peace, Dharma Talk