El treball de l'artista Iratxe Jaio ens ofereix, a través de recursos assimilables al cinema documental i al reporterisme, una mirada enfrontada a situacions de conflicte de raigambre política, que no obstant això en la seva aparent senzillesa formal contribueix a una lectura que el complica i ho treu del lloc comú.

En aquestes 24 horas al día para la revolución ens enfrontem als testimoniatges diferents de tres joves vinculats en major o menor grau a la militància política de l'esquerra abertzale (encara que no arribi a citar-se així en cap cas), que ens oferiran amb les seves respostes alguns dels diversos matisos que poden trobar-se entre els qui participen o han participat d'això.

No obstant això, l'interès afegit a aquest nivell referit al contingut ve donat del plantejament formal que Jaio porta a terme a l'hora d'escometre la posada en escena: un únic primeríssim plànol, molt tancat, és repetit en cada cas, de manera que tan sols veiem els ulls i la boca d'un rostre d'altra banda ocult després d'una caputxa o màscara. A partir d'aquí les preguntes que la realitzadora fa en off situen en primer terme la qüestió ètica en relació a l'ús o justificació de la violència i fins i tot de la mort.

Malgrat els dubtes i ambigüitats amb les quals es formulen (o fins i tot precisament per això), algunes de les respostes no deixaran de ser esgarrifoses; i fa que no deixi de venir-nos al capdavant aquella frase amb la qual en el seu moment l'escriptor Bernardo Atxaga tractés de trencar el cercle viciós del maniqueisme: "els que no estem amb vosaltres no estem en el mitjà, estem a tot arreu".