Un d'aquests viatges en parella és immortalitzat a través del Súper 8. Ella passeja per la Piazza della Signoria davant la mirada de la càmera, posant davant les estàtues i la font, parant-se perquè les colomes mengin de la seva mà. La pel·lícula familiar rodada fa dècades és recuperada pel fill dels qui la van realitzar, aprofitant per realitzar un homenatge a la noia, la seva mare. O almenys, segons resa el títol. Després de la seqüència íntegra de passejar i posat, és repetida intercalant un plànol fix més recent de la mateixa persona, gravat en vídeo en el saló de casa. Després de fixar-se en el rostre, torna al mateix desenfocat anys enrere, un moment d'anàlisi després del qual es reprèn l'estudi de la filmació remota. El soroll del projector de Súper 8 és la banda de so, excepte en el plànol actual i la seva comparació, en els quals regna el silenci. La repetició al seu torn, se centra en una cerca silent dins del quadre parant-se en diversos moments. Quadre a quadre es repeteix l'escena de les colomes, de com aquestes mengen de les seves mans obertes cap al cel. La seqüència es va ampliant i alentint fins que es desmaterialitza en una abstracció sobre el vol d'una coloma que passa de la seva mà. El moviment d'aquesta summament alentit fins a ser una taca amb un tipus darrere, és ajudat pel so que va cobrant un sinistre i maquinal protagonisme. L'objectiu principal de la pel·lícula va variant, es despista, de la mare passa a la materialitat de la mateixa filmació. La banal pel·lícula familiar és resolta a través d'alentiments i sorolls, desmuntant les seves propietats estructurals cap a un delit abstracte. La pel·lícula domèstica és recuperada i transformada mitjançant la seva desconstrucció en el muntatge atorgant-la un sentit diferent, encara que neix de la seva revisitació.
Càmera: Luis Felipe Aparicio