À Valparaíso, el curtmetratge rodat per Joris Ivens en aquesta ciutat en 1963, no encaixa fàcilment en les classificacions més comunes: no es tracta, o no solament, d'un travelogue; no és un documental "realista" a l'ús; ni és una més de les simfonies urbanes filmades a la calor de la fascinació de les avantguardes artístiques per l'enlluernador dinamisme de la ciutat moderna.

Una de les raons de la seva especificitat, del seu caràcter indissolublement polític i poètic a un temps, radica sens dubte en el text que una veu en off acompanya al llarg de tota la pel·lícula: són paraules escrites per Chris Marker. Aquesta circumstància dota a l'obra d'una singularitat marcadament "conversacional", però que no és només fruit de la trobada entre dues mirades "d'autor", entre dues propostes de narració, dues maneres de representació, sinó en la seva condició de producció "col·laborativa", ja que les escenes es van filmar en el context de la celebració d'un seminari que Ivens havia estat convidat a impartir al Centre de Cinema Experimental de la Universitat de Xile. La polifonia de À Valparaíso, la seva fragmentària transversalitat i la seva simultaneïtat discursiva conviden a un acostament que desborda el canònic repartiment de papers entre l'emissor i el receptor, entre autors i espectadors. Aquí aquesta rutinària subordinació es trenca. Això la converteix en una peça especialment dialògica, excepcionalment propicia per a la continuació d'aquesta conversa, per a la generació d'obres derivades de l'original de 1963.

A partir precisament d'aquesta absència de jerarquia, la nostra proposta de relectura del documental, des del mateix títol, À Valparaíso 1963/2013, anota diversos plànols sobre la inevitablement múltiple identitat del treball: la data, 2013, no solament coincideix amb el cinquantè aniversari de l'estrena del film, sinó amb els quaranta anys del cop militar de 1973 –tragèdia que desenvolupa les seves primeres escenes totalment a la ciutat - i amb el desè aniversari de la declaració per part de la UNESCO de la Valparaíso com a Patrimoni Universal de la Humanitat. En aquesta triple circumstància concorren els moments clau de la construcció de l'imaginari contemporani de la ciutat-port: les imatges registrades durant la nostra residència en CRAC Valparaíso en 2012, mentre realitzàvem la recerca per al projecte Valparaíso White Noise, carreguen inevitablement amb aquesta informació; per més que gravéssim sense guió, al pas, la vida quotidiana del port, el seu progressiu empobriment i la marginació social com byproducts de l'explotació de la imatge de la seva decadència com a objectiu turístic, la seva condemna al travestisme de ciutat patrimonial, aquestes imatges no poden sinó contenir uns senyals altres, de resistència i d'afirmació, com les mobilitzacions dels estudiants; i la seva violenta repressió també.

Més tard, en revisar el material, decidim operar d'una manera radicalment diferent de l'habitual: no citant visualment la pel·lícula, les seves immillorables imatges, sinó prescindint totalment d'elles, respectant només el text; assajant, en el deixant de l'obra original, un muntatge basat en l'associació poètica, en la recurrència d'elements i al·lusions, amb una explícita voluntat de recuperar les possibilitats creatives del décalage entre imatge i text, marcant en aquesta falla la continuïtat amb l'ostensible desconfiança que tant Ivens com Marker sempre van mostrar cap a la suposada transparència i innocència de les imatges.

Avui, quan la tecnologia fa possible i ens incita contínuament a la incessant producció de fotografies i vídeos i a la seva instantània difusió, precisem més que mai les paraules. I unes paraules, com les de Marker, que es detinguin en la condició dialèctica de les imatges, que superin, desbordin i qüestionin la seva suposada evidència, la verité d'allò que podríem arribar a pensar que està "naturalment" davant dels nostres ulls.