En un marc fosc i gairebé pla apareix un cos en moviment. El cos es contorneja i balanceja gairebé fos de la llei de la gravetat. Descobrim una corda i sabem llavors que es tracta d'una trapecista que realitza els seus exercicis. El que no descobrirem és l'origen de la corda, ni on és a dalt o a baix.

La imatge que centrava la nostra visió es posa en paral·lel a una altra segona imatge. La pantalla es divideix en dues i observem el cos en diferents moments. Si en un primer estadi seguíem els moviments d'un cos, ara establim relacions entre les dues imatges. El cos es converteix en una cosa abstracta, en fragments als quals relacionar entre si. La banda sonora -continua i allunyada del contingut visual- ens marca el caràcter no narratiu del que observem. Els colors (negre, vermell, carn i blanc de la corda) creen una composició en moviment enfront dels nostres ulls, això facilita que es vagi deconstruint l'espai i fa que l'espectador perdi tota referència arquitectònica.

El físic dóna pas al moviment i est es converteix en traços gairebé dibuixats en la pantalla. La coreografia (o la seva falta) ens porta a deambular enfront d'imatges que no sabem si són preses des de dalt, des de davant o des de baix. Una cosa tan física com el cos de la trapecista es converteix en fragments temporals que podem unir d'una manera abstracta.

La plasticitat de les imatges resulta absolutament atractiva i acosta la relació de l'espectador amb el vídeo a situacions creades en altres treballs de Marisa Maza com, per exemple,<freie intervalle.vbm-98>.