En els diferents treballs de Sádaba sovint hi apareixen cossos de dona anònims, desproveïts d’identitat. Les faccions de la cara són amagades sota màscares, objectes o, en alguns casos, simplement queden fora de pla. Aquest últim recurs és emprat a Acción 2, en què Estíbaliz centra la mirada en unes cames i peus que, amb sabates de taló, transiten per l’interior d’una casa.

El recorregut que segueixen aquests peus, però, no té res d’ordinari: atravessen la llar passant només per superfícies alçades, caminant, per exemple, per sobre dels fogons, dels taulells de cuina, d’un tocador o per la vora d’un matalàs.  

L’elecció d’aquestes superfícies no és casual, ja que pertanyen a espais carregats de connotacions, associats tradicionalment a l'estereotip de la dona com a mestressa de casa. En aquest sentit, cal destacar també la incorporació de les sabates de taló que, en un recorregut que en sí sol ja és un repte, dificulten cada gest, portant l’equilibri al límit i accentuant la sensació de caminar a la corda fluixa.

Com a espectadors, seguim l’avanç d’aquests peus com si es tractés d’un número de circ en què cada passa pot implicar una caiguda; com si Sádaba volgués mostrar la violència —i perill— que s’amaga en aquests espais.