Per al personatge de teatre, no hi ha vida més enllà de l'obra que ho crea. Per a l'espectador, una obra de teatre es construeix, entre moltes altres coses, amb actors. Però, experimentació en alça, podria existir una obra de teatre que evités les dues premisses anteriors per produir un espai de ficció dramàtica sense intèrprets i amb personatges prestats. Entre l'apropiació i el furt, la descontextualització conscient de l'autor i la desorientació involuntària dels protagonistes, Acotacions després de la quarta paret trasllada el guió a l'escenari –literalment- arrossegant amb si a quatre personatges que, en ser interpel·lats per una sort d'interrogador omniscient, incorporen congènitament les respectives obres de teatre de les quals han estat sostrets. I ressuscitats.
Des del silenci relatiu del subtítol, un fals demiürg fa comparèixer a uns personatges extraviats que, més que sobre l'escenari, semblen estar sobre un tribunal del desengany que els reviu gràcies a l'autoritat presencial del text projectat. En aquesta obra sense representació, entre l'homenatge al fracàs i l'auditoria biogràfica, sorgeixen consecutivament Krapp de l'última cinta de Krapp, Willy Loman de Mort d'un viatjant, Lis de Fando i Lis, i Berenguer del Rinoceront. Si en Sis personatges a la recerca d'autor de Luigi Pirandello eren els mateixos personatges els que reclamaven un equipament existencial i el dret a declamar la seva pròpia història, a Acotaciones tras la cuarta pared Marla Jacarilla –a través d'un fals demiürg que practica la impertinència de la sensatesa- situa a aquests quatre personatges entre una espasa argumental i aquesta quarta paret que no es trenca malgrat els intents d'aquest fals demiürg en advertir-los de la seva condició teatral i de la seva pertinença un passat que, per fictici, és capaç de repetir-se en el temps. I de sortir d'ell.
El primer a practicar aquesta obligació comunicativa sobre la qual s'instaura tot diàleg és un lacònic Krapp, a qui el fals demiürg informa del seu origen Beckettiano. Instigant-ho a recordar aquestes cintes en les quals solia gravar tot com a antídot mnemotècnic apareix una tímida digressió sobre l'oblit. Si tots els records de Krapp estan registrats en cintes, seria possible oblidar qualsevol d'ells simplement destruint alguna d'aquestes cintes? Seria Krapp un home sense memòria si perdés totes les seves cintes? Segurament no, perquè el record existeix, funciona i es transforma per reiteració mnemotècnica.
Quan li toca el torn a l'obstinat i desorientat Willy Loman, novament se li adverteix de la seva condició teatral. Però a més se l'informa un suïcidi que no vol acceptar: el propi. Paradigma del somni americà (terme que desconeix) i deixeble del binomi èxit/ fracasso, Loman insisteix que la destinació és propietat i responsabilitat del subjecte. I que aquell que busca, troba. És llavors quan un pensa que potser el fracàs –el de Loman i el de molts altres- adquireix vigor davant la persistència d'un rebuig que no admet la seva plausibilitat. Però també en la impossibilitat de deslligar-se factible i no teòricament d'una percepció lineal de la mateixa vida.
Producte d'una resurrecció que només la ficció és capaç d'escometre, Lis, incapaç de caminar i d'admetre la responsabilitat homicida de Fando participa d'una digressió sobre el sil·logisme. Doncs, si ella està morta per no haver arribat a la ciutat promesa de Tar i ningú més ha aconseguit arribar, tots els personatges –i conseqüentment, tots els humans- estarien morts. L'engany de la lògica s'uneix a lògica de l'engany.
Berenguer és un personatge també afectat pel sil·logisme. Però no aquí, sinó en el seu ecosistema original, aquell en el qual tots han acabat per convertir-se en rinoceronts menys ell. A diferència de Loman, Berenguer sí que creu en la destinació, últim responsable de la rinocerontitis general. Així mateix, accepta la solitud com a permanent condició existencial, producte d'una diferència sense repetició. No obstant això, com li indica el fals demiürg, podria aprofitar-se de la seva nova condició de desarrelament per canviar les coses amb l'ajuda d'altres personatges no perjudicats per Ionesco i la seva metàfora del totalitarisme. Per a un personatge que ha viscut tota la seva vida dins de la mateixa obra de teatre, quedant-se completament solament, gens més difícil que admetre l'existència d'altres mons. El mateix per a un home incorporat a un esdevenir que sent com a ineludible imposició aliena.
Acotaciones tras la cuarta pared proposa, amb l'excepcionalitat del matís, un exercici que molts hem activat de tant en tant: confiscar, en nom del desig, a personatges dels quals haguéssim volgut saber més, als quals haguéssim volgut reformar o amb els quals haguéssim volgut haver d'enfrontar-nos.
Sonia Fernández Pa
