Per més que estigui alegre o trist, les mesures que he pres amb la cinta mètrica de l'espai del meu taller, són sempre les mateixes. Per més que un dia he estat treballant en un estat d'ànim eufòric o un altre dia m'he sentit malenconiós, no em puc permetre canviar el meu mètode de treball que ho aplico des de fa vint anys:

1-Tinc una idea: reprodueixo el meu taller
2-No tinc cap idea: reprodueixo el meu taller
3-Tinc una altra idea: reprodueixo el meu taller

No obstant això, des de fa un temps i cada vegada més sovint succeeix que quan estic treballant m'arriben múltiples estímuls externs, des de molts canals diferents i estratègics, que em mantenen constantment alterat provocant-me continus canvis d'estats d'ànim. Aquest fet va desencadenar que les mesures que havia pres de les parets i de tot l'espai del taller es tornessin excessivament emotives. Des de llavors, la meva activitat artística i l'espai del taller es van convertir en un mateix contenciós homogeni: una fusió entre l'espai de treball, arquitectures humanes i estats d'ànim.

És així que, en aquest nou context d'irresistible seducció mediàtica, jo i cinquanta persones més estàvem immensament alegres, sospitosament massa estimulats, no paràvem de riure tots junts, un al costat de l'altre, formant una arquitectura humana amb la forma del meu taller de Barcelona, però de sobte la tristesa ens va envair: els lloros es van contagiar a tot el grup.

Un altre dia una forta olor o algun virus que contaminava l'aire em va provocar molta tos, tos inquieta i constant. Aquest fet em va donar un mal humor que va recórrer tot el taller. De sobte em trobava envoltat d'individus que no paraven de tossir. Érem un centenar que reproduíem el meu taller.