Músics del carrer, que habitualment toquen de terrassa en terrassa pels bars de les Rambles, al parc Güell, en els passadissos o vagons del metre de Barcelona, aquesta vegada són presentats successivament en el taller de Daniel Chust Peters. Les seves músiques aclimaten la situació anímica de l'artista, que observa després de la càmera.

«El meu estat d'ànim no deixava que em concentrés i així va ser com va començar tot. Com van començar a aparèixer fantasmes en el meu taller». (Daniel Chust Peters)

Tocant per a l'artista, per a la càmera, per a l'audiència potencial del vídeo: les nostàlgies del Llop Solitari amb la seva guitarra, Vanesa Picone i el seu malenconiós violí, la càlida guitarra de Miguel, la tristesa de Gonzalo amb la seva flauta i l'acordió amb Jon; successivament (després d'un fos de sortida i entrada a negre) aquests artistes al centre de l'espai blanc (estudi de l'artista i sala d'exhibició privada) omplen amb els seus sons i presències el taller buit. «Contemplava i sentia estàtic als personatges que tocaven solament pel meu, en el meu taller, sense res que em pertorbés.»

El vídeo dura el que la interpretació, amb corts que donen pas al següent artista, a temps real. Un vídeo per ser exhibit com a quadre on la persistència de la imatge imposa recorreguts, interaccions i descobriments de la mirada. Les persones són tractades com a  models en posi per ser pintats, escultures en moviment i subjectes d'exploració etnogràfica. L'essencial va lligat a la labor, la representació de la persona queda relegada a la seva funció, i d'aquesta manera és observada. A cap moment el treballador mira cap a l'altre (qui li observa i li ha contractat) com un acte de submissió introspectiva. La mirada pautada pel cinema és entorpida davant aquesta obra on el plànol fix i impertorbable no permet el moviment de la càmera que observa a algú realitzant el seu treball (que habitualment és objecte d'observació pública, «el seu públic volàtil») en el taller de l'artista.